Tag Archives: sentiments

El temps del dubte, vindrà

Diuen Els Catarres “podria dir que la vida et serà sempre fàcil però el temps del dubte vindrà. No temis caure en els llocs més difícils, viure és aprendre a aixecar-se”. Quanta raó, hi ha moments de la vida que s’han de decidir coses molt importants i difícils  coses que suposen un canvi a la nostra vida, coses que s’afronten amb les pors i les conseqüències.

Ahir vaig formalitzar una decisió, molt important per mi, i ara em sento alliberada i trista al mateix moment, però sé que vaig fer el correcte, i m’he sentit valenta. Aquest, però, només és un primer pas, encara em falta prendre moltes decisions. He de posar ordre a la meva vida, i això significa tallar amb coses que no em deixen seguir un ordre, però costa tant.

Ell, és una de les altres coses que m’he de plantejar, i de fet, ho estic fent, però alhora no el vull perdre. Ahir vam tornar a parlar del tema, recordo les seves paraules: “ tu necessites algú que estigui boig per tu, i així no tindràs totes aquestes rallades, perquè et serà correspost, i ara, amb mi estàs patint (…) Carinyo, jo ja sé que estàs disposada a canviar i que faries qualsevol cosa per mi, i tan debò jo et pogués correspondre, però no ho sento de la mateixa manera que ho sents tu“.  Era tot tan tendre, trist i bonic alhora…

Sé que Ell m’estima, i realment em deu estimar molt, perquè si no, no fas tants sacrificis per una persona que saps que no és la teva mitja taronja, ni sents el que hauries de sentir, però si cap dels dos som feliços del tot potser hauríem de ser més valents, però jo no puc, encara no. La decisió que vaig prendre ahir m’ha costat gairebé un any, i a Ell ara el necessito, és el meu millor amic. I sí, sé que tallar no significa deixar de ser amics, però siguem realistes, després mai serà el mateix. I si ho és, haurà de passar molt temps.

No, no vull deixar d’estar amb Ell. Només de pensar-hi em cauen les llàgrimes. Accepto les condicions, sense deixar de reflexionar-hi, i quan hagi d’arribar el moment d’afrontar-ho o quan tingui les forces per fer-ho, faré el pas valent, prendre la decisió que sigui adequada, quan la vegi segura, quan tingui clar que ja no hi ha res a fer. Però de moment, no vull llençar la tovallola. Ahir li vaig dir que sí que pateixo, però que també hi ha moments molt bons i això ho compensa. Mentre hi hagi més bons moments que dolents, no ho vull deixar. Al moment que això canvi, que estigui més trista que contenta, que ja gairebé tot sigui dolent, llavors faré el pas.

I sóc conscient que aquest moment, tard o d’hora arribarà. Perquè no podem ser amos dels nostres propis sentiments? L’amor s’hauria de poder controlar.

No em penedeixo de res del que he apostat fins ara. Ho tornaria a fer.

Estat d’ànim: 6

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

Trobant el meu lloc…

Em faig gran, sí, ja sé que encara sóc jove, no tinc 50 anys, però em faig gran. I una se n’adona quan totes les coses canvien. El dia a dia, les costums, la manera de fer, les rutines, els gustos, els valors…

En certa manera, noto que estic vivint un dels moments de la meva vida que per fi hi volia arribar. Tinc germans més grans, i això ha fet que sempre volgués fer les coses que em tocaven abans d’hora, només perquè ells ho feien. A conseqüència d’això, a vegades no he gaudit prou dels moments, quan realment em tocava viure’ls ja els tenia avorrits. Però també vaig gaudir de molts avantatges. 

La qüestió és que ara, les coses que tinc ganes de fer, no tenen res a veure amb les que m’encantaven fa uns anys. I en certa manera, amb una mica de melancolia, em pregunto perquè, però la resposta és que simplement m’he fet gran, i m’estic adaptant a les noves costums, si ara intento fer les coses d’abans no les visc igual. 

No tornaria a enrere, mai. El fet, fet està, i de tot se n’aprèn. Així que miro al present, i buff!! també em sorprèn. Si em paro a pensar, crec que no sóc conscient de com han canviat molts aspectes de la meva vida en molt poc temps. Com deia, no sé si em faig gran o és que el temps cada cop passa més ràpid. 

Però sabeu què? que estic contenta de fer-me gran. Sí, la fita on estic arribant m’agrada. M’ho miro una mica de reüll perquè pel camí he perdut coses, coses que m’importaven molt, però no em puc quedar mirant com les coses cauen, perquè si no cauré jo també! Per tant, toca mirar endavant i acabar de construir aquest projecte de futur, del que n’estic encantada. 

I he anat agafant petits consells, he après trampes per anar escalant, he adquirit paciència i saber estar, i l’empatia em converteix en flexible (tot i que a vegades em juga males passades). Experiència. 

Ara sé valorar l’espera, sé que cada cosa té el seu moment, no es pot córrer més del compte, sé donar i sé callar quan convé. Per altres coses, ja no tinc paciència. És una sensació com que he anat construint la nova Ella

I és que potser ja tocava somriure, no?

 

P.D: Estat d’ànim: 8

P.D2: Ell?? Sí, també s’ha anat construint el nou Ell. ;)

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

Avui que som dissabte…

Sé que una relació no són flors i violes. Entenc que, entre d’altres coses, es basa en el respecte, la paciència, el saber cedir, la confiança…

Sé també que el que pensi jo no té perquè ser el millor, i que ara estic emprenyada i tot plegat és més greu…

Però també entenc, que aquests conceptes els han de tenir clars les dues persones que formen la parella, no només una, i no s’hi val a currar-se i fer unes quantes coses bé! Es tracta de rectificar els moments “negres”, els que saps que realment desenvolupen més problemes.  I quan veus que l’altra persona segueix passant pel davant això que a tu et molesta i et disgusta, fa mal!

I sí, sé que m’estima, no en tinc cap dubte, però em demostra que estima més altres coses que no són precisament bones. Sempre intento autoconsolar-me amb una regla en la que hi crec molt, “tu ja sabies que era així, el vas acceptar tal com era, per tant, respecta’l i no intentis canviar-lo”, però existeixen causes que són qüestió de seny, i accepto la rauxa, però tot té el seu moment.

El que més em rebenta d’aquesta situació és que sóc jo qui s’acabà fotent! Marxant cap a casa, amb llàgrimes als ulls, mentre ell segueix tan feliç de festa. Imagino aquesta situació a l’inversa, crec que ell ja m’hauria esventat, si més no no haguès tingut la paciència que tinc jo.

Com sabeu, l’estimo molt, però no vull imaginar-me un futur havent de seguir compartint aquests moments desagradables. Cada cop que hi parlo confio en que canviarà, però sempre acabem al mateix punt, al punt d’inici. I la veritat, haver d’esborrar i tornar a començar tan constantment cansa.

El pitjor de tot això és que no sé si se n’adona, ni si li importa gaire.

P.D: la veritat és que t’enyoro! Enyoro, que no només estiguis amb mi, si no que m’abracis, em besis i em demostris que tenies ganes de veure’m per compartir una mica del teu temps amb mi, no amb el mòbil, ni amb la tele. I crec que aquestes coses no te les hauria de dir perquè són prou evidents.

P.D2: estat d’anim: 4

P.D: bonanit i que tingueu el dissabte nit que jo no he pogut tenir.

6 comentaris

Filed under Uncategorized