Tag Archives: parella

Carta oberta

Ell m’estima, però no sóc la dona de la seva vida. Jo tinc gairebé 30 anys, em plantejo tenir fills, un futur. Ell no té aquests plans de futur amb mi, però m’estima, i segueix amb mi perquè sap que si em deixa em perdrà per sempre, i no ho vol.

Jo no puc més. L’estimo, i molt, però no puc seguir amb aquest futur incert. Jo faria qualsevol cosa per Ell, perquè em surt de dins, perquè crec que ha de ser així, però Ell no correspon de la mateixa manera.

Sí, per fi ho hem parlat una mica. Sabem que hem de prendre una decisió, i entremig d’aquest temps d’incertesa compartim rialles, carícies i potser la senyal d’un proper comiat. Però la pregunta és “fins quan?” Aquesta és la decisió que he de prendre.

Estem vivint a un pis d’on hem de marxar. Queda poc menys d’un mes per acabar d’escriure el nostre futur: seguim junts, o cadascú per la seva banda?

Sé que la decisió més dura és la correcta: deixar-lo. Tot i que també és la que més mal fa. Ara que per fi havíem aconseguit una estabilitat, em veig una altre estiu (3 seguits) plorant i trista, però si ho allargo mai seré feliç i em tanco les portes del meu futur. 

Jo he volgut creure que funcionava, que si va venir a viure amb mi és perquè ho volia intentar, que si malgrat tot el que ens passa seguim junts, i encara riem, passem bones estones junts i ens divertim potser és que no està tot perdut. Però d’altra banda tinc la sensació de viure en una mentida, que m’estic enganyant a mi mateixa. Diuen els Gossos “hi ha tantes preguntes difícils de contestar“.

Suposo que he de ser valenta, he de treure força, d’on sigui, i tancar el cicle. I llavors és quan penso amb la família, amb tot l’entorn, amb que ja ens havíem establert un entorn formal, en que tot ja era més o menys oficial, i totes aquestes conclusions m’atrapen perquè em costi més marxar. I sí, sé que només he de pensar en mi, però el meu caràcter m’hi posa traves. 

Perquè ens fan tanta por els canvis? Si ho deixo, marxo de la ciutat on estic vivint, per molt que m’agradi. Deixar-lo no implica només passar de tenir parella a ser soltera, implica moltíssims canvis, i la veritat, fan molt respecte. 

Quan m’ho miro fredament ho veig molt clar i crec que sí que seré forta i fins i tot sembla una mica fàcil, llavors és quan hi dono voltes, imagino el moment de fer-ho i començo a plorar. I l’angoixa, la incertesa i la tristesa m’invaeixen. Acte seguit penso en tot el bo, i penso que Ell ha sigut una de les poques persones que ha cregut en mi, que m’ha donat ànims amb els meus projectes, que he arribat on estic gràcies a Ell, i que m’ha ajudat en tantes coses, què com el faig fora de la meva vida així com si res? El trobaré a faltar tant!

He patit tants desenganys amorosos a la meva vida, que només de pensar en el que m’espera si ho deixem, bff, se’m fa una muntanya! No vull tornar a passar per aquesta situació, no puc. 

Us demanaria consell, però sé que em direu: que he de ser forta, que l’he de deixar.

 

En fi, suposo que tard o d’hora arribarà el moment decisiu.

 

P.D: estat d’ànim: 5

 

3 comentaris

Filed under Uncategorized

Coses d’amigues…

Avui tinc ressaca. Només vaig fer unes quantes cerveses, però m’he aixecat fatal. Tinc el cap espès, així que no sé ben bé que en sortirà de l’escrit d’avui, però hi ha una cosa que fa temps que me la vull treure del damunt perquè la tinc dins meu des de fa setmanes i m’angoixa.

Sóc la típica noia que ha somniat des de petita amb el seu príncep blau, ja ho he dit altres vegades, sóc somniadora i romàntica. Crec en l’amor, conscient de la seva part de patiment i dificultat, però hi crec. També crec molt en l’amistat, i fonamentalment amb la família. Aquests valors els tinc molt ben descrits a la meva manera de ser i de viure.

Centrant-me amb les amigues, sempre penso que hi ha una amiga per cada cosa. Hi ha l’amiga que et sap escoltar, la que et sap ajudar, la que és la companya més divertida per anar de festa, la que et sap fer aixecar els ànims, la que sempre està disposada a acompanyar-te, etc. Els amics no perquè els vegis més o menys, són millors o pitjors amics, els de veritat són els que estan allí quan els necessites, independentment que els vegis cada 2 dies o cada 2 mesos.

M’ha passat una cosa. Entre d’altres, tinc una amiga que és especial, la que solem dir que és com la nostra germana (totes les noies tenim aquesta amiga, si més no, la majoria). La que hi he compartit tota mena de moments i la que encaixa amb totes les “possibilitats” que hi ha com a amiga. Hem passat l’adolescència i fins avui, podríem dir que, soles, sense parella. Cadascú ha tingut històries, rotllos, aventures…però res seriós ni formal. Mentre esperàvem que arribés el nostre moment ho compartíem tot. Per sort, (jo crec que és una sort), hem trobat parella al mateix moment casi. Però ens hem distanciat.

Des del meu punt de vista és la cosa més normal. Per mi, no l’he perduda ni ha deixat de ser la meva amiga, simplement, ens hem fet grans i la feina i tot plegat fa que cada cop tinguem menys temps lliure o per dedicar-lo a l’oci. Els gustos i els hàbits, també han canviat. La qüestió és que ara que tothom s’alegra molt per mi de que per fi se’m vegi feliç i la vida, en general, em comenci a anar bé, de part d’ella rebo tot el contrari. No dic que no s’alegri per mi, evidentment, penso que ho fa. Però suposo que estava tan acostumada a que ho féssim tot juntes que ara em troba a faltar, i jo a ella, però com he dit ja no tinc tan temps com abans, i també m’agrada i tinc ganes de compartir el meu temps amb la meva parella, cosa que crec que és normal, i més, al començament d’una relació. I quan intento quedar amb ella, ella s’ho pren malament, com que la tinc com a segona opció, i no és això, em reparteixo el temps com puc.

La meva filosofia és que els amics de veritat sempre hi són, però les parelles es pot acabar al moment més inesperat, per tant, vull gaudir ara d’aquesta relació que no sé quan temps durarà, i sé que els meus amics sempre hi són, o això m’agradaria pensar.

És difícil explicar tot això. Jo ja ho he parlat amb ella, li he demanat disculpes per coses que crec que li han pogut molestar. He intentat canviar hàbits i horaris perquè ella estigués bé, però ara sóc jo qui em sento malament.

Em sento malament perquè veig que els esforços que faig jo tampoc serveixen per gaire, em sento malament perquè he de justificar cada cosa que faig perquè no s’enfadi, quan és la meva vida i la visc com vull, em sento malament quan em veu amb ell i li fa aquelles males cares, i em posa en tensió entre la meva parella i ella, em sento malament quan veig que ja no confia en mi i està distant, em sento malament quan he intentat arreglar-ho sense renunciar a la meva parella i veig que res canvia, i em sento malament quan plora davant la meva germana i li diu que hem deixat de ser amigues.

Em sap molt greu, i m’entristeix, però jo (menys deixar a la meva parella, i no ho penso fer), he fet tot el possible per arreglar-ho, però m’he cansat. Perquè cansa anar darrera una persona i veure que ella tampoc fa cap esforç per intentar canviar les coses, veig que tampoc fa cap pas, i lluitar sola, no té massa sentit, i menys quan crec que no he fet res mal fet. I crec que en una relació, sigui d’amistat o de parella, no s’han de donar tantes explicacions, ni s’ha d’anar tan en compte per ser tu mateixa. I si realment no funciona, potser és que les cordes s’han trencat.

M’entristeix moltíssim, i em sap molt greu, i no vull ni penso deixar de ser la seva amiga, però ara és a mi a qui se li treuen les ganes de quedar i de fer esforços. Suposo que ara, qui necessita temps, sóc jo.

Malgrat tot, m’agradaria pensar que quan (en breu) deixem de viure juntes, tornarem a trobar la nostra connexió, però crec que ha de passar un temps.

Ella, ni que a tu et sembli que no m’importes i que ja no et tinc en compte, t’asseguro que no és cert, potser és que al desconnectar t’has oblidat de com era jo, perquè veuries que una cosa és que no passem gaire temps juntes, i l’altra és que jo hagi canviat tan com dius, si aixequessis la barrera que tens posada veuries que sóc la mateixa persona de sempre.

Esperant que el temps posi les coses a lloc….

Estat d’ànim: 7

Necessito reflexionar un temps. M’he anat empassant coses com si no passés res, i ara sóc jo qui ha petat. Ho sento.

2 comentaris

Filed under Uncategorized

Avui que som dissabte…

Sé que una relació no són flors i violes. Entenc que, entre d’altres coses, es basa en el respecte, la paciència, el saber cedir, la confiança…

Sé també que el que pensi jo no té perquè ser el millor, i que ara estic emprenyada i tot plegat és més greu…

Però també entenc, que aquests conceptes els han de tenir clars les dues persones que formen la parella, no només una, i no s’hi val a currar-se i fer unes quantes coses bé! Es tracta de rectificar els moments “negres”, els que saps que realment desenvolupen més problemes.  I quan veus que l’altra persona segueix passant pel davant això que a tu et molesta i et disgusta, fa mal!

I sí, sé que m’estima, no en tinc cap dubte, però em demostra que estima més altres coses que no són precisament bones. Sempre intento autoconsolar-me amb una regla en la que hi crec molt, “tu ja sabies que era així, el vas acceptar tal com era, per tant, respecta’l i no intentis canviar-lo”, però existeixen causes que són qüestió de seny, i accepto la rauxa, però tot té el seu moment.

El que més em rebenta d’aquesta situació és que sóc jo qui s’acabà fotent! Marxant cap a casa, amb llàgrimes als ulls, mentre ell segueix tan feliç de festa. Imagino aquesta situació a l’inversa, crec que ell ja m’hauria esventat, si més no no haguès tingut la paciència que tinc jo.

Com sabeu, l’estimo molt, però no vull imaginar-me un futur havent de seguir compartint aquests moments desagradables. Cada cop que hi parlo confio en que canviarà, però sempre acabem al mateix punt, al punt d’inici. I la veritat, haver d’esborrar i tornar a començar tan constantment cansa.

El pitjor de tot això és que no sé si se n’adona, ni si li importa gaire.

P.D: la veritat és que t’enyoro! Enyoro, que no només estiguis amb mi, si no que m’abracis, em besis i em demostris que tenies ganes de veure’m per compartir una mica del teu temps amb mi, no amb el mòbil, ni amb la tele. I crec que aquestes coses no te les hauria de dir perquè són prou evidents.

P.D2: estat d’anim: 4

P.D: bonanit i que tingueu el dissabte nit que jo no he pogut tenir.

6 comentaris

Filed under Uncategorized