Carta oberta

Ell m’estima, però no sóc la dona de la seva vida. Jo tinc gairebé 30 anys, em plantejo tenir fills, un futur. Ell no té aquests plans de futur amb mi, però m’estima, i segueix amb mi perquè sap que si em deixa em perdrà per sempre, i no ho vol.

Jo no puc més. L’estimo, i molt, però no puc seguir amb aquest futur incert. Jo faria qualsevol cosa per Ell, perquè em surt de dins, perquè crec que ha de ser així, però Ell no correspon de la mateixa manera.

Sí, per fi ho hem parlat una mica. Sabem que hem de prendre una decisió, i entremig d’aquest temps d’incertesa compartim rialles, carícies i potser la senyal d’un proper comiat. Però la pregunta és “fins quan?” Aquesta és la decisió que he de prendre.

Estem vivint a un pis d’on hem de marxar. Queda poc menys d’un mes per acabar d’escriure el nostre futur: seguim junts, o cadascú per la seva banda?

Sé que la decisió més dura és la correcta: deixar-lo. Tot i que també és la que més mal fa. Ara que per fi havíem aconseguit una estabilitat, em veig una altre estiu (3 seguits) plorant i trista, però si ho allargo mai seré feliç i em tanco les portes del meu futur. 

Jo he volgut creure que funcionava, que si va venir a viure amb mi és perquè ho volia intentar, que si malgrat tot el que ens passa seguim junts, i encara riem, passem bones estones junts i ens divertim potser és que no està tot perdut. Però d’altra banda tinc la sensació de viure en una mentida, que m’estic enganyant a mi mateixa. Diuen els Gossos “hi ha tantes preguntes difícils de contestar“.

Suposo que he de ser valenta, he de treure força, d’on sigui, i tancar el cicle. I llavors és quan penso amb la família, amb tot l’entorn, amb que ja ens havíem establert un entorn formal, en que tot ja era més o menys oficial, i totes aquestes conclusions m’atrapen perquè em costi més marxar. I sí, sé que només he de pensar en mi, però el meu caràcter m’hi posa traves. 

Perquè ens fan tanta por els canvis? Si ho deixo, marxo de la ciutat on estic vivint, per molt que m’agradi. Deixar-lo no implica només passar de tenir parella a ser soltera, implica moltíssims canvis, i la veritat, fan molt respecte. 

Quan m’ho miro fredament ho veig molt clar i crec que sí que seré forta i fins i tot sembla una mica fàcil, llavors és quan hi dono voltes, imagino el moment de fer-ho i començo a plorar. I l’angoixa, la incertesa i la tristesa m’invaeixen. Acte seguit penso en tot el bo, i penso que Ell ha sigut una de les poques persones que ha cregut en mi, que m’ha donat ànims amb els meus projectes, que he arribat on estic gràcies a Ell, i que m’ha ajudat en tantes coses, què com el faig fora de la meva vida així com si res? El trobaré a faltar tant!

He patit tants desenganys amorosos a la meva vida, que només de pensar en el que m’espera si ho deixem, bff, se’m fa una muntanya! No vull tornar a passar per aquesta situació, no puc. 

Us demanaria consell, però sé que em direu: que he de ser forta, que l’he de deixar.

 

En fi, suposo que tard o d’hora arribarà el moment decisiu.

 

P.D: estat d’ànim: 5

 

El temps del dubte, vindrà

Diuen Els Catarres “podria dir que la vida et serà sempre fàcil però el temps del dubte vindrà. No temis caure en els llocs més difícils, viure és aprendre a aixecar-se”. Quanta raó, hi ha moments de la vida que s’han de decidir coses molt importants i difícils  coses que suposen un canvi a la nostra vida, coses que s’afronten amb les pors i les conseqüències.

Ahir vaig formalitzar una decisió, molt important per mi, i ara em sento alliberada i trista al mateix moment, però sé que vaig fer el correcte, i m’he sentit valenta. Aquest, però, només és un primer pas, encara em falta prendre moltes decisions. He de posar ordre a la meva vida, i això significa tallar amb coses que no em deixen seguir un ordre, però costa tant.

Ell, és una de les altres coses que m’he de plantejar, i de fet, ho estic fent, però alhora no el vull perdre. Ahir vam tornar a parlar del tema, recordo les seves paraules: “ tu necessites algú que estigui boig per tu, i així no tindràs totes aquestes rallades, perquè et serà correspost, i ara, amb mi estàs patint (…) Carinyo, jo ja sé que estàs disposada a canviar i que faries qualsevol cosa per mi, i tan debò jo et pogués correspondre, però no ho sento de la mateixa manera que ho sents tu“.  Era tot tan tendre, trist i bonic alhora…

Sé que Ell m’estima, i realment em deu estimar molt, perquè si no, no fas tants sacrificis per una persona que saps que no és la teva mitja taronja, ni sents el que hauries de sentir, però si cap dels dos som feliços del tot potser hauríem de ser més valents, però jo no puc, encara no. La decisió que vaig prendre ahir m’ha costat gairebé un any, i a Ell ara el necessito, és el meu millor amic. I sí, sé que tallar no significa deixar de ser amics, però siguem realistes, després mai serà el mateix. I si ho és, haurà de passar molt temps.

No, no vull deixar d’estar amb Ell. Només de pensar-hi em cauen les llàgrimes. Accepto les condicions, sense deixar de reflexionar-hi, i quan hagi d’arribar el moment d’afrontar-ho o quan tingui les forces per fer-ho, faré el pas valent, prendre la decisió que sigui adequada, quan la vegi segura, quan tingui clar que ja no hi ha res a fer. Però de moment, no vull llençar la tovallola. Ahir li vaig dir que sí que pateixo, però que també hi ha moments molt bons i això ho compensa. Mentre hi hagi més bons moments que dolents, no ho vull deixar. Al moment que això canvi, que estigui més trista que contenta, que ja gairebé tot sigui dolent, llavors faré el pas.

I sóc conscient que aquest moment, tard o d’hora arribarà. Perquè no podem ser amos dels nostres propis sentiments? L’amor s’hauria de poder controlar.

No em penedeixo de res del que he apostat fins ara. Ho tornaria a fer.

Estat d’ànim: 6

Ella, benvinguda a la realitat!

Potser és perquè plou, potser és que ve un canvi de cicle, potser és que com diu el meu jefe visc al límit i m’he de plantar per fer un gir a la meva vida.

Quan per fi m’havia deixat portar i havia aconseguit viure sense les meves pors, tot s’ha desmuntat. I ara, el meu cap, és una bomba de rellotgeria. Ja no recordava aquella sensació d’anar a treballar amb mal de cap i unes ulleres bestials de no haver dormit en tota la nit, mentre t’has de fer la forta i intentar no plorar. Quan arriba el moment de pujar al cotxe per tornar a casa és quan la pluja surt de dins meu.

Arribar a casa, trobar-me amb Ell, i què? fer com si res? Engegar-ho tot? Com es pot fer si al mateix moment tinc més ganes que mai d’abraçar-lo i sentir-lo?

Fa dies que tinc malsons, malsons amb Ell, sempre apareix algú, o tenim alguna baralla que ho fa trontollar tot de tal manera que, al somni, la relació s’acaba. Casualitat o senyal?

I les reflexions del meu jefe amb la meva vida en general, més el malestar interior que he portat aquests dies amb Ell em fan obrir portes que no vull tocar, però que un dia o altre hauré d’obrir.

Potser ha arribat el dia de ser sincera, jo amb mi mateixa, posem les cartes sobre la taula i deixem anar totes les reflexions (les que m’agraden sentir i les que no, les que sempre em llanço a l’esquena i les que exagero, totes!).

Anem per punts.

– Ell: no en tinc cap dubte, l’estimo. Ara mateix no m’imagino sense Ell, se’m trenca el cor de pensar que tot s’ha acabat aquí, perquè aquest cop (sigui ara, sigui d’aquí uns mesos o un any), com ja vaig dir, quan s’acabi, acabarà per sempre, i serà la fi d’un cicle.

– La feina: tinc una feina que m’agrada, uns companys encantadors, confiança, bon rotllo, un objectiu que comparteixo, un projecte que estem ascendent, que si tinc una miqueta de paciència, d’aquí uns mesos tindré un sou estable, però sé que hi ha una part del que em toca fer que no la faig com cal, i si vull cobrar més, en molta part, depen d’això.

– Els diners: com tanta gent (per no dir tothom i totdon) tinc problemes econòmics. Estic pagant un fraccionament de la reparació del cotxe, visc en un pis en risc de caure perquè no em puc pagar la fiança d’un altre, dec diners, i tot s’acumula.

Cada setmana apareix una despesa nova, cada setmana passa alguna cosa. Les reflexions del meu jefe eren: “…sempre et passen coses, no t’has plantejat perquè et passa? estàs vivint al límit, tot ho apures fins al final, i així s’hi està quan tens 18, 20 anys, però ja en tens 30 casi. Ho volem tot, i a vegades, un, s’ha de parar, reflexionar i centrar-se en una cosa i poc a poc, començar a posar ordre a tot. Un any o dos d’esforç (etapa dura) per després estar centrat i tenir ordre a la vida. És angoixant, viure així…” La veritat, és que crec que té raó. Per molt pal que em faci, potser sí que el millor seria tornar a viure a casa els pares una temporada, així podria pagar els meus deutes, centrar-me més en la feina (perquè evitaria passar temps a casa), estalviar i, al cap d’un temps, tornar a començar de nou. En un pis nou, en una ciutat nova (no treballo a la mateixa ciutat que visc), i en companyies noves.

Sembla fàcil, eh? Doncs no ho és, no us he nombrat el detall més important, Ell. Estem vivint junts, teníem algun que altre projecte, com canviar-nos de pis, que vés per on, al menys a mi, m’il·lusionava. Suposo que us pregunteu que què ha passat, doncs molt i res. Seguim junts, de moment, i tot com sempre, però per mi les coses han canviat molt. Ahir em vaig treure el que tenia dins, li vaig fer la maleïda pregunta que sabia que em portaria problemes i una nit d’insomni i llàgrimes, però si no la feia, rebentava, ja no podia més, sentia que m’estava enganyant a mi mateixa, (i potser ara, ho segueixo fent).

– Tu estàs bé amb mi?

– Sí

– Segur?

– Mmm…sí, bueno…falla algo, però ara no tinc ganes de parlar-ne.

A vegades odio els meus presentiments! Com us podreu imaginar, no em vaig poder quedar al llit, tancar els ulls i dormir. El meu cap es va revolucionar. Jo també crec que mai he estat enamorada d’ell. Sóc molt més passional, romàntica, espontània, i amb ell aquesta faceta em queda una mica amagada, no ho sento tan intensament. Però per altra banda, l’estimo molt, és un company de viatge perfecte, i tot i no sentir que és l’home de la meva vida, ni sensacions que sí he sentit amb d’altres, signaria per seguir apostant per nosaltres. Llavors, és quan apareix l’àngel i el dimoni, allò de ” els prínceps blaus no existeixen, no és la parella que sempre havies somniat, però t’estima, et tracta bé, és el millor que has tingut fins ara”, i “però tu saps que et mereixes molt més! Saps que això no és amor, saps que ell no sent el mateix per tu, saps que això en un moment o altre acabarà esclatant, i farà mal, talleu com abans millor”. I moltes més reflexions d’aquest estil que per més que vulgui no me les puc treure del cap, i crec que si mai ho faig haurien de canviar moltes coses o passar molt temps.

Avui li he preguntat si canviava alguna cosa entre nosaltres dos, i m’ha dit que no, que tot segueix igual. (El que falla és que no està al 100% amb mi, que no sent aquelles papallones que jo tampoc sento). I malgrat que no té perquè canviar res, jo torno a estar amb la por i donant voltes al cap, mentre en certa manera espero que arribi el dia que em deixi.

I ara estic així, pensant en què he de fer. No rendir-me i seguir apostant? O viure un temps “bé” fins que tornem a arribar al mateix punt, i anar-ho allargant perquè tard o d’hora s’acabi?

En fi, demà serà un altre dia.

P.D: estat d’ànim: 5

P.D; ahir a la nit, mentre plorava, només desitjava que fos un altre dels meus malsons. Copet a l’esquena i… Ella, benvinguda a la realitat!

T’enyoraré

No sé si és aquest súper constipat que porto, que fa que estigui molt sensible o si és que realment em sento així. Avui, quan m’has acompanyat a la feina i ens hem acomiadat m’he hagut de contenir les llàgrimes. Crec que és el primer cop que m’acomiado de tu des de que estem junts. I sí, sé perfectament que només és per 4 dies, i que m’ho passaré molt bé, i que passen volant, però m’ha agafat tristor. Crec que això serà bo pels 2, però tot i així, les llàgrimes m’han entelat els ulls, i tot i que encara no he agafat el vol i no han passat ni 10 hores ja et puc dir que et trobaré a faltar, perquè ho sé.

Perquè crec que cada dia que passa t’estimo més, perquè veig que mentre els dies passen aprenem a portar les coses. Sí, podem seguir tenint les nostres discussions, i això hi serà sempre, entre qualsevol parella, però veig que també en superem moltes, i això és el que em fa tan feliç, veure que com més passa el temps més ens entenem i trobem el nostre punt d’equilibri.

Al teu costat sóc capaç de tot, em dones força, i tot i que a vegades em poses dels nervis, els bons moments compensen això i més. Saps? a vegades penso en com va començar aquesta història. Ens vam caure bé de seguida però tu sempre em deies que no volies res, que m’apreciaves molt però que ho tenies molt clar. I quan ara veig que estàs amb mi, que m’estimes, que m’abraces, que et preocupes i que t’agrada fer plans amb mi, m’omple tant!!

Sempre havia criticat aquelles persones que estaven pensant en la seva parella quasi tot el dia, i ara, jo, sóc víctima dels meus propis principis.

“…Però també saps que mai fallo, i jo sé que tu mai faltes, i saps que jo sé que donaries tot el que fes falta (que no és el mateix que donar-ho tot), i jo sé que tu saps que ho donaria absolutament tot per tu, però que tampoc cal…“

Aquest 4 dies, al mateix temps que em passaran volant se’m faran eterns! Fins diumenge, preciós! I per molts anys!

P.D: estat d’ànim (avui és una barreja estranya) 7

…dels dies blancs i els dies negres, em quedo amb els blancs!

No us passa a vegades que ho engegaríeu tot a la merda? A mi sí, hi ha dies que penso i penso i crec que tot hauria de ser millor, llavors, és quan per uns moments valoro la possibilitat de tallar amb tot. Just quan acabo de pensar en això, m’ho imagino i veig que sense tot això no podria viure. I és quan te n’adones que tens un mal dia i que és millor esperar, tot i no tenir-ho clar del tot, però hi ha alguna cosa que et diu que no en facis cas, I així passen les hores i els dies, fins que aquest núvol negre se’n va i després és quan me n’adono de que sí, sóc feliç i em faig creus de com m’han pogut passar aquells pensaments pel cap! Per uns moments vaig estar a punt de carregar-me el millor que m’ha passat a la vida. Suposo que sempre volem més, i que a vegades necessitem pensar negativament per poder valorar millor el que tenim. 

Aquests dies (que són la majoria) ho torno a veure tot clar, i malgrat problemes quotidians que tothom pot tenir, estic molt bé, i ho estic perquè tinc a Ell al costat. Saps? em sap tan greu no ser-hi el dia del teu aniversari! No hi seré físicament però t’asseguro que el meu cap estarà pensant en tu cada moment, i des de Londres t’enviaré els millors desitjos, i quan torni t’ho compensaré. Em costa separar-me de tu, ja sé que tu creus que és millor que cadascú tingui els seus moments, ara que vivim junts i ens veiem cada dia, i sé que tens raó, però tot i així, t’enyoraré. 

T’estimo molt! 

Tant que ho volia, i sense adonar-me’n, ja ho tinc!

Són moments molt difícils, per tothom, si més no, la majoria. 

Diuen que mai s’ha de perdre la il·lusió, ni l’alegria, tot i  que hi ha cops que costa tant! Malgrat tal com està tot, feina, sou, despeses, mal de caps, aquest cop intento tirar-m’ho a l’esquena, i ja m’ho trobaré. Vull viure, vull ser feliç. I ara, si m’oblido de totes aquestes coses, ho sóc. Sí, per fi ho sóc. 

Una vegada, algú em va dir: “pots aconseguir tot el que et proposis”. Mai ho he cregut, però potser és qüestió de començar-ho a creure per tal d’aconseguir-ho. De moment, ja he aconseguit unes quantes coses que desitjava. 

Pensem massa, donem massa voltes al cap. Perdem el temps buscant un significat a les coses, i la majoria de vegades no tenen significat, són tal com són i punt. I mentre hi donem tombs i tombs, no veiem el que ens està passant pel davant. Què més necessitem per adonar-nos del que tenim?

La veritat és que quan van maldades és difícil aixecar el cap, però sempre s’ha d’intentar. Jo mateixa, fa uns mesos estava destrossada. Però he lluitat, perquè si alguna cosa sóc, és insistent. Ho he fet tan bé com he sabut (això no vol dir que ho hagi fet de la millor manera) però al final he obtingut els meus fruits, i ara, a Ell, el tinc amb mi.

Ens enfadem, ens discutim, a vegades no m’entén, ni jo a Ell, en fi… coses que passen a qualsevol parella. Però hi és! Sempre que el necessito hi és, i tot i que això no és cap novetat, perquè sempre hi ha sigut, ara el noto més present que mai. Ell em fa recuperar la il·lusió per les coses, Ell em fa somriure, em fa sentir especial, em recolza, m’ajuda, em valora, m’estima, i fa que pugui afrontar les situacions amb més força. També reconec que ha de tenir molta paciència amb mi, però ja se sap: “avui per tu, demà per mi”.

Com he dit molts cops, sóc romàntica i somniadora. I d’històries, a la meva vida, n’he tingut unes quantes! Quan era petita (i fins fa uns anys) sempre em preguntava com seria Ell. Quin aspecte tindria? Com el coneixeria? D’on seria? etc, i ara, una, es para a pensar i se n’adona que tot allò que havia somniat ja ho té, i té totes les respostes. Quin aspecte té, com el vaig conèixer, d’on és… Sí, per fi visc la meva pròpia història, i aquest cop, una història de veritat.

No us rendiu, mai!

 

P.D: demà marxo de viatge, quines ganes de desconnectar!!! Que tingueu bones vacances!

p.D2: estat d’ànim: 9! :D

 

Trobant el meu lloc…

Em faig gran, sí, ja sé que encara sóc jove, no tinc 50 anys, però em faig gran. I una se n’adona quan totes les coses canvien. El dia a dia, les costums, la manera de fer, les rutines, els gustos, els valors…

En certa manera, noto que estic vivint un dels moments de la meva vida que per fi hi volia arribar. Tinc germans més grans, i això ha fet que sempre volgués fer les coses que em tocaven abans d’hora, només perquè ells ho feien. A conseqüència d’això, a vegades no he gaudit prou dels moments, quan realment em tocava viure’ls ja els tenia avorrits. Però també vaig gaudir de molts avantatges. 

La qüestió és que ara, les coses que tinc ganes de fer, no tenen res a veure amb les que m’encantaven fa uns anys. I en certa manera, amb una mica de melancolia, em pregunto perquè, però la resposta és que simplement m’he fet gran, i m’estic adaptant a les noves costums, si ara intento fer les coses d’abans no les visc igual. 

No tornaria a enrere, mai. El fet, fet està, i de tot se n’aprèn. Així que miro al present, i buff!! també em sorprèn. Si em paro a pensar, crec que no sóc conscient de com han canviat molts aspectes de la meva vida en molt poc temps. Com deia, no sé si em faig gran o és que el temps cada cop passa més ràpid. 

Però sabeu què? que estic contenta de fer-me gran. Sí, la fita on estic arribant m’agrada. M’ho miro una mica de reüll perquè pel camí he perdut coses, coses que m’importaven molt, però no em puc quedar mirant com les coses cauen, perquè si no cauré jo també! Per tant, toca mirar endavant i acabar de construir aquest projecte de futur, del que n’estic encantada. 

I he anat agafant petits consells, he après trampes per anar escalant, he adquirit paciència i saber estar, i l’empatia em converteix en flexible (tot i que a vegades em juga males passades). Experiència. 

Ara sé valorar l’espera, sé que cada cosa té el seu moment, no es pot córrer més del compte, sé donar i sé callar quan convé. Per altres coses, ja no tinc paciència. És una sensació com que he anat construint la nova Ella. 

I és que potser ja tocava somriure, no?

 

P.D: Estat d’ànim: 8

P.D2: Ell?? Sí, també s’ha anat construint el nou Ell. ;)

Coses d’amigues…

Avui tinc ressaca. Només vaig fer unes quantes cerveses, però m’he aixecat fatal. Tinc el cap espès, així que no sé ben bé que en sortirà de l’escrit d’avui, però hi ha una cosa que fa temps que me la vull treure del damunt perquè la tinc dins meu des de fa setmanes i m’angoixa.

Sóc la típica noia que ha somniat des de petita amb el seu príncep blau, ja ho he dit altres vegades, sóc somniadora i romàntica. Crec en l’amor, conscient de la seva part de patiment i dificultat, però hi crec. També crec molt en l’amistat, i fonamentalment amb la família. Aquests valors els tinc molt ben descrits a la meva manera de ser i de viure.

Centrant-me amb les amigues, sempre penso que hi ha una amiga per cada cosa. Hi ha l’amiga que et sap escoltar, la que et sap ajudar, la que és la companya més divertida per anar de festa, la que et sap fer aixecar els ànims, la que sempre està disposada a acompanyar-te, etc. Els amics no perquè els vegis més o menys, són millors o pitjors amics, els de veritat són els que estan allí quan els necessites, independentment que els vegis cada 2 dies o cada 2 mesos.

M’ha passat una cosa. Entre d’altres, tinc una amiga que és especial, la que solem dir que és com la nostra germana (totes les noies tenim aquesta amiga, si més no, la majoria). La que hi he compartit tota mena de moments i la que encaixa amb totes les “possibilitats” que hi ha com a amiga. Hem passat l’adolescència i fins avui, podríem dir que, soles, sense parella. Cadascú ha tingut històries, rotllos, aventures…però res seriós ni formal. Mentre esperàvem que arribés el nostre moment ho compartíem tot. Per sort, (jo crec que és una sort), hem trobat parella al mateix moment casi. Però ens hem distanciat.

Des del meu punt de vista és la cosa més normal. Per mi, no l’he perduda ni ha deixat de ser la meva amiga, simplement, ens hem fet grans i la feina i tot plegat fa que cada cop tinguem menys temps lliure o per dedicar-lo a l’oci. Els gustos i els hàbits, també han canviat. La qüestió és que ara que tothom s’alegra molt per mi de que per fi se’m vegi feliç i la vida, en general, em comenci a anar bé, de part d’ella rebo tot el contrari. No dic que no s’alegri per mi, evidentment, penso que ho fa. Però suposo que estava tan acostumada a que ho féssim tot juntes que ara em troba a faltar, i jo a ella, però com he dit ja no tinc tan temps com abans, i també m’agrada i tinc ganes de compartir el meu temps amb la meva parella, cosa que crec que és normal, i més, al començament d’una relació. I quan intento quedar amb ella, ella s’ho pren malament, com que la tinc com a segona opció, i no és això, em reparteixo el temps com puc.

La meva filosofia és que els amics de veritat sempre hi són, però les parelles es pot acabar al moment més inesperat, per tant, vull gaudir ara d’aquesta relació que no sé quan temps durarà, i sé que els meus amics sempre hi són, o això m’agradaria pensar.

És difícil explicar tot això. Jo ja ho he parlat amb ella, li he demanat disculpes per coses que crec que li han pogut molestar. He intentat canviar hàbits i horaris perquè ella estigués bé, però ara sóc jo qui em sento malament.

Em sento malament perquè veig que els esforços que faig jo tampoc serveixen per gaire, em sento malament perquè he de justificar cada cosa que faig perquè no s’enfadi, quan és la meva vida i la visc com vull, em sento malament quan em veu amb ell i li fa aquelles males cares, i em posa en tensió entre la meva parella i ella, em sento malament quan veig que ja no confia en mi i està distant, em sento malament quan he intentat arreglar-ho sense renunciar a la meva parella i veig que res canvia, i em sento malament quan plora davant la meva germana i li diu que hem deixat de ser amigues.

Em sap molt greu, i m’entristeix, però jo (menys deixar a la meva parella, i no ho penso fer), he fet tot el possible per arreglar-ho, però m’he cansat. Perquè cansa anar darrera una persona i veure que ella tampoc fa cap esforç per intentar canviar les coses, veig que tampoc fa cap pas, i lluitar sola, no té massa sentit, i menys quan crec que no he fet res mal fet. I crec que en una relació, sigui d’amistat o de parella, no s’han de donar tantes explicacions, ni s’ha d’anar tan en compte per ser tu mateixa. I si realment no funciona, potser és que les cordes s’han trencat.

M’entristeix moltíssim, i em sap molt greu, i no vull ni penso deixar de ser la seva amiga, però ara és a mi a qui se li treuen les ganes de quedar i de fer esforços. Suposo que ara, qui necessita temps, sóc jo.

Malgrat tot, m’agradaria pensar que quan (en breu) deixem de viure juntes, tornarem a trobar la nostra connexió, però crec que ha de passar un temps.

Ella, ni que a tu et sembli que no m’importes i que ja no et tinc en compte, t’asseguro que no és cert, potser és que al desconnectar t’has oblidat de com era jo, perquè veuries que una cosa és que no passem gaire temps juntes, i l’altra és que jo hagi canviat tan com dius, si aixequessis la barrera que tens posada veuries que sóc la mateixa persona de sempre.

Esperant que el temps posi les coses a lloc….

Estat d’ànim: 7

Necessito reflexionar un temps. M’he anat empassant coses com si no passés res, i ara sóc jo qui ha petat. Ho sento.

Avui que som dissabte…

Sé que una relació no són flors i violes. Entenc que, entre d’altres coses, es basa en el respecte, la paciència, el saber cedir, la confiança…

Sé també que el que pensi jo no té perquè ser el millor, i que ara estic emprenyada i tot plegat és més greu…

Però també entenc, que aquests conceptes els han de tenir clars les dues persones que formen la parella, no només una, i no s’hi val a currar-se i fer unes quantes coses bé! Es tracta de rectificar els moments “negres”, els que saps que realment desenvolupen més problemes.  I quan veus que l’altra persona segueix passant pel davant això que a tu et molesta i et disgusta, fa mal!

I sí, sé que m’estima, no en tinc cap dubte, però em demostra que estima més altres coses que no són precisament bones. Sempre intento autoconsolar-me amb una regla en la que hi crec molt, “tu ja sabies que era així, el vas acceptar tal com era, per tant, respecta’l i no intentis canviar-lo”, però existeixen causes que són qüestió de seny, i accepto la rauxa, però tot té el seu moment.

El que més em rebenta d’aquesta situació és que sóc jo qui s’acabà fotent! Marxant cap a casa, amb llàgrimes als ulls, mentre ell segueix tan feliç de festa. Imagino aquesta situació a l’inversa, crec que ell ja m’hauria esventat, si més no no haguès tingut la paciència que tinc jo.

Com sabeu, l’estimo molt, però no vull imaginar-me un futur havent de seguir compartint aquests moments desagradables. Cada cop que hi parlo confio en que canviarà, però sempre acabem al mateix punt, al punt d’inici. I la veritat, haver d’esborrar i tornar a començar tan constantment cansa.

El pitjor de tot això és que no sé si se n’adona, ni si li importa gaire.

P.D: la veritat és que t’enyoro! Enyoro, que no només estiguis amb mi, si no que m’abracis, em besis i em demostris que tenies ganes de veure’m per compartir una mica del teu temps amb mi, no amb el mòbil, ni amb la tele. I crec que aquestes coses no te les hauria de dir perquè són prou evidents.

P.D2: estat d’anim: 4

P.D: bonanit i que tingueu el dissabte nit que jo no he pogut tenir.

Cal que t’ho recordi?

T’estimo, ho saps, oi? Només volia dir-te això. Necessitava dir-t’ho perquè sé que a vegades sóc difícil, perquè sé que a vegades no m’entens ni saps com actuar amb mi. Només et demano paciència. Sóc molt sensible, i hi ha cops que necessito atenció, i sé que tu no pots estar les 24h al meu costat, ni t’ho demanaria mai. El que vull que entenguis és que tot això no són retrets, i que quan estic així no t’has de sentir culpable. Sé que hi ets, sé que fas coses per mi, no és res en contra teva, simplement, a vegades sóc així. Però no te’n cansis si us plau, ja coneixies aquesta part de mi. Ja et vaig dir que era tan fàcil com fer-me una abraçada i un petó perquè estigui millor. Vinc d’una família nombrosa, on sempre he estat envoltada de gent, i quan no em trobo bé i estic sola, em deprimeixo. Sé que no t’agrada gens veure’m així, però a mi també hi ha coses de tu que a vegades em molesten (ja saps quines són) i les accepto, perquè sé que venien amb el pack, ja t’ho vaig dir. Sabia que eres així, i ho respecto, entrava a les condicions, i per molt que a vegades et comportis d’una manera que no m’agrada, et seguiré estimant, i això és el que espero que facis tu per mi.

Tingues paciència i no te’n cansis, perquè et necessito.

T’estimo molt!