Category Archives: Uncategorized

Acabem l’any de la millor manera

No us tinc abandonats, però últimament no tinc gaire temps. I és trist, però quan millor escric és quan estic deprimida, angoixada, i per sort, fa dies que no em sento així, motiu que també ha fet que no actualitzes el bloc, per tant, si estic temps sense escriure, en principi, és bo.

I avui us escric, no perquè estigui deprimida, si no perquè són festes de Nadal, i perquè sóc feliç i tinc ganes de compartir-ho amb vosaltres. 

 

El Nadal no m’agradava. (Sóc una persona a qui li marquen tots els petits detalls). Em va deixar d’agradar quan a l’adolescència, un Nadal, la meva germana i jo ens vam discutir i em vaig passar les festes plorant. Des de llavors, mai m’havia agradat. Aquest últims anys, poc a poc hi he trobat la gràcia, reunir-nos tota la família, (si, potser és una cosa massa típica del Nadal), perquè com més gran et fas i per feina i per diferents motius més distanciat estas dels teus i cada cops els veus menys, s’agraeix que en dies com aquests podem estar tots junts. 

Aquest any ha sigut dur, no només per la meva vida sentimental, si no també per la familiar. Hospitals i malalties pel mig, que per sort han acabat bé. Mesos sense poder arribar a final de mes perquè no trobava feina fixa, etc. I com sempre, després del dolent ve el bo, i crec que ara estic a la fase bona. 

Suposo que també voldreu saber com va amb Ell. Doncs la veritat és que molt bé, sento allò de “ha valgut la pena patir i lluitar”. Sense parlar-ho, deixant-me portar i assumint tots els riscos que això comportava, i quasi bé sense adonar-me’n, m’hi he llençat de cap. I hi estic millor que mai! No ho hem parlat, però a diferència de les altres vegades no cal parlar res, els fets ho diuen tot. No tinc aquell neguit de por d’inestabilitat. El veig a Ell, com em tracta, com em parla, com em mima, com em cuida, i sé que està bé amb mi i que jo estic bé amb ell. I veig com fem plans els dos junts, veig el bé que estem, veig que hem fet un pas cap endavant. M’ha demostrat que ara ja hi és del tot, que m’estima i que no li importa gens fer coses per mi, per tant, que més puc demanar?

He après que no s’ha de córrer, que cada persona necessita el seu temps, que el que hagi de ser serà, i que no hem d’aturar les nostres vides. He après que la felicitat requereix paciència, que tot arriba algun dia, i que no hem de perdre tant de temps pensant en què passarà i viure més el dia a dia. 

Ja no tinc la necessitat de dir-li que l’estimo, perquè ja ho sap, Ja no he d’anar en compte de dir o fer segons el què, perquè ara ja li tinc la màxima confiança per fer o dir tot allò que vull, perquè ara ja m’ha demostrat que m’estima tal com sóc. Esperant que duri molt temps…

 

Bones festes i bon any per tots/es!!!

Els millors desitjos!!

 

 

P.D: estat d’ànim: 9! (no és un 10 pq tinc ressaca de les festes)

2 comentaris

Filed under Uncategorized

Carta per a tu (per a Ell)

Penso. Reflexiono, i arribo a la conclusió que estic molt bé amb tu, però sóc conscient que això s’acabarà. I sí, m’entristeix, però s’ha de tocar de peus a terra. No seré jo qui acabi aquesta relació, i no ho faré perquè jo estic molt bé amb tu, amb els teus pros i amb els teus contra, però estic bé al teu costat. Fins i tot, ja m’he acostumat a coses teves que abans em molestaven. No busco una altra cosa, no ho faig perquè no ho necessito, tu ja m’omples. No sé si és que em conformo amb poc o que t’estimo tant que ja en tinc prou. Però també t’he de dir que en part estic esperant que s’acabi, suposo que perquè estic molt conscienciada que en sec se’t girarà i em diràs que tu i jo som amics però res més, i que ho vols deixar estar. Després de no sé quantes vegades, quan arribi aquest moment ja no m’ha de sorprendre, i espero prendre-me’l amb indiferència, no perquè no m’importi ni em faci mal, si no perquè ja fa molt temps que m’estic preparant per quan arribi. També t’he de dir que quan això passi, tu potser no en seràs conscient, però serà el final definitiu.

Saps què crec? Que no estàs enamorat de mi, estàs molt enamorat, el que passa que ho sents d’una manera diferent a com ho havies sentit fins ara. I tu no ho saps, perquè jo no entro als teus plans. Als teus plans hi ha la llibertat de trobar a una tia espectacular, ben guapa, que quan et vegi la gent pel carrer t’envegin, que et faci sentir el tio més afortunat del món. Però un dia valoraràs el respecte, la comprensió, l’atenció, l’estima, el sacrifici, la voluntat, la bondat…tot el que jo t’he donat, i serà tard. I arribo en aquesta conclusió perquè no trobo una altra explicació al teu comportament: ens veiem cada dia, em truques, m’envies missatges, dormim junts moltes nits, acabem dient que som parella de cara a la gent, compartim tots els nostres problemes, alegries, ens fem costat un a l’altre, pràcticament vivim junts, i no fem res que ens diferencií del que és realment una parella. I si no sents res per una persona, això no ho fas. Et pots equivocar, però només una vegada, no 3, 4 o més. Una altra cosa és que ho vulguis veure o no, perquè com t’he dit jo no entro als teus plans. És com que estàs vivint una relació perquè et surt de dins i et deixes portar i veus que potser no sóc la noia amb qui havies somniat, i quan et pares a reflexionar això te n’adones que m’estimes molt, però que no t’atrec el suficient, i penses que això no és amor, i que per tant, s’ha d’acabar.

No sé tu, però a mi els anys ja em pesen, en el sentit que ja em vull centrar i no vull anar més de flor en flor, i en siguis conscient o no, aquesta és la última oportunitat de compartir els meus plans de futur amb tu. Pots acceptar o pots rebutjar. Pots triar seguir al meu costat o trencar aquesta relació que ha marcat un tros de la teva vida.

Passi el que passi, t’he estimat molt i ho segueixo fent. Gràcies per ser-hi, no sé si per sempre, però gràcies. 

4 comentaris

Filed under Uncategorized

Si es podés veure el futur…

A vegades les coses no són fàcils, però tot és qüestió de saber-les agafar d’una manera o d’una altra. S’ha d’intentar tirar endavant i no ofuscar-se. 

Estic contenta, estic bé, però dins al meu cap hi ha coses que es van movent. En el tema del cor, em deixo portar, però sempre hi ha un moment que em pregunto què estic fent, si faig bé, si he de seguir o si ho he de deixar. Estic molt bé amb Ell, però com que aquesta història s’ha repetit uns quants cops sempre tinc la por de que tot canvii en sec. Sé que he de viure i no ho he de pensar, però a vegades és inevitable, tot i que quan se’m passa pel cap passo pàgina ràpid. Me l’estimo, l’estimo moltíssim, i m’encanta tenir-lo al costat. M’agrada quan està tan carinyós amb mi, quan és atent, amable, quan em fa riure, quan tenim aquesta complicitat! És molt difícil no tornar-se a fer il·lusions. Quan ens veiem al vespre m’encanta explicar-li les coses del dia, les meves ratllades, les meves preocupacions, o compartir-hi les meves alegries, rialles… I m’omple quan Ell fa el mateix amb mi. Perquè hi som els 2, jo per Ell i Ell per mi, i saber que sempre pots comptar amb aquesta persona em gratifica. Però tinc la sensació que encara no hi confio del tot, que he d’anar tocant de peus a terra, encara no em puc enlairar, i quan se’m passa pel cap la por, bff…em posaria a plorar. També tinc molt clar que si això torna a fallar, s’acaba la història i m’entristeix pensar-ho.

Només espero i desitjo que duri molt temps, i que hi sigui sempre.

T’estimo

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

Tot es va posant a lloc

Ho sé, fa molt que no escric. Resumidament, em van agafar a l’oferta de feina i estic la mar de contenta. He canviat. He tornat a ser la persona que feia anys havia desaparegut, i això m’ha donat una força i una vitalitat que encara l’estic tastant i espero que duri molt. 

No només he aconseguit tenir les hores ocupades, si no que m’he tornat simpàtica, riallera, divertida, positiva,…amb ganes de tot! 

És curiós, abans pensava que fins que trobés a la persona que em fes feliç mai tocaria aquest nivell, i he vist que ho valorem massa. Ha sigut el treball el que m’ha donat el que necessitava. Com podeu comprendre les meves ratllades depressives també han desaparegut. Però encara hi ha una cosa que de tant en tant em fa ballar el cap…Ell.

He fet molt treball psicològic, he analitzat el bo i el dolent, he reflexionat, amb la mesura justa, i sí, ho he acceptat, Ell ha de fer la seva vida i jo la meva, el problema es que estem fent la vida junts. Per mi no és ben bé un problema, perquè m’encanta estar amb ell, i a més, com he dit, pràcticament no tinc temps per donar voltes a les coses i per tant, no és un drama. Però sí que en algun moment hi penso, és inevitable.

Quan estic amb ell, em sento segura, tranquil·la, a gust. I m’encanta compartir el temps amb ell, m’encanta divertir-me al seu costat, perquè us asseguro que des de que jo estic millor, que tot és millor! M’entristeix però, quan penso, que qualsevol dia d’aquests Ell o jo podem conèixer a algú, i llavors, tot això es trencarà. I la veritat, creia que ho tenia assumit, però una conversa que vam tenir l’altre dia em va fer veure la realitat, que si ara Ell coneix a algú, a mi em destrossarà. Puc acceptar no ser la seva parella i ser la seva amiga, però per mi encara és molt difícil assumir que un dia d’aquests, tot això que està compartint amb mi, ho vagi a compartir amb una altra.

Suposo, que el millor que puc fer és deixar-ho tot en mans del destí i no donar-hi més voltes, com diu la meva tieta àvia, “Quan siguem al ball, ja ballarem”!

 

Ara toca viure!

 

 

Estat d’ànim: 8

1 comentari

Filed under Uncategorized

Canvis? creuem els dits…

Una llum pàlida, música melancòlica, el volum ben fort i una cigarreta d’herba… mmmm! #millorsmomentsdelavida. M’encanten! Tranquil·litat, reflexió, relax, imaginació,…

Penso en el meu futur, deu ser que he començat a mirar endavant. Demà tinc una entrevista de feina que m’interessa molt, tan debò anés bé i les coses comencessin a canviar. Jugo a imaginar-me com això, poc a poc, ajudaria a transformar les coses. Canvi d’aires, de rutina, gent nova, temps ocupat, il·lusió… ho necessito tant! Avui estic positiva, no sé si es pel peta o per les ganes que en tinc, però espero que això surti bé. Llavors, potser podré tornar a ser aquella persona forta que he sigut a vegades. 

Per aquest cap de setmana m’han fet una proposta interessant, he d’acabar de decidir si anar-hi o no, però crec que podria estar molt bé, una colla gran, cares completament noves, i en ambient de castellers, pinta bé, no? Recordo aquella frase d’Einstein  que deia “si busques realitats diferents, no facis sempre el mateix”, doncs això, m’ho prendré com un consell. 

 

Ell,

És algú especial, és algú que marca, és algú que no vull fora de la meva vida, és algú que necessito, és algú que… és Ell. I crec que s’està convertint en el meu millor amic i crec que fins i tot, potser ho aconseguim. El vull al meu costat, però donant per acabada la relació, el típic “només amics”, bons amics. 

 

 

Estat d’ànim: 7’5

P,D1: sona Laura Segarra. L’he descobert fa poc i, per aquests moments, és perfecte!

3 comentaris

Filed under Uncategorized

Tot ve de cop

La mala sort, igual que la bona, mai ve sola. Sóc conscient que tot són èpoques i que de tot se n’aprèn, i que desprès d’una tempesta arriba la calma. Però ara estic a la tempesta. M’he quedat sense feina, la relació amb Ell (excepte com a amic) s’ha acabat, l’ordinador s’ha mort, el mòbil funciona quan vol, la porta del cotxe se m’ha espatllat, i molts dels amics amb qui quedava abans ja no viuen aquí. 

Em sento sola, i bastant perduda, la veritat. Necessito alguna cosa per tirar endavant, alguna cosa que m’il·lusioni de nou perquè si no massa coses volten dins al cap intentant trobar una sortida, i això no és bo.

I al mateix moment, veig que m’he anat tancant com a persona, ja no sóc qui era. I sé que ara em toca a mi adaptar-me a la situació, i ho intento, i ho seguiré intentant. Però, com he dit, necessito que canvii quelcom abans se m’acabin les forces.

Aquesta situació per la que passo, crec, que en un moment o altre, qui més qui menys hi ha passat. Segur que hi ha més gent com jo, i segur que també n’hi ha que estan pitjor. On vull arribar és que hauria d’existir un grup per aquestes persones, un grup amb qui sortir i fer coses. Un grup que et doni l’oportunitat de començar de zero, gent nova, rutina diferent,…

Tothom té parella, tothom té feina i coses a fer, (jo estava així fins fa poc), i un dia, de cop i volta, et trobes sola, perduda. I sé que no estic sola, que si em passés alguna cosa tindria gent al meu voltant, però vinc d’una família nombrosa, on a casa sempre érem 7 persones, he compartit pis de 4 i 5 habitacions durant molts anys, el que vull dir és que estic acostumada a que sempre hi hagi molta gent pel meu voltant, i ara, això, ha canviat completament. Ara hi són, però a través del telefon, a kilòmetres de distància, 10 minuts a la setmana per fer un cafè… És com que ho he de tornar a construir tot, i després de pràcticament 30 anys, ja no recordo com es fa.

Ara mateix m’agradaria tenir una estabilitat, emocional, laboral, tenir projectes, tenir una parella amb qui tenir fills, tenir somnis. I estic totalment al bàndol contrari. Sí, direu que tot és qüestió de canviar-ho, ho sé, però no és tan fàcil, i crec que no en sé gaire.

 

Esperant…

 

 

 

Estat d’ànim: 5

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

Missió impossible?

És molt difícil controlar la situació, i crec que se m’escapa de les mans.

Com vaig explicar, em vaig enfadar molt, i em creia a mi mateixa i a la meva força, però coses de la vida, dilluns vaig tenir un dia de merda, un dia d’aquells que veus que tens un problema i no saps com sortir-ne i ningú et pot ajudar, et veus en un pou. I quan vaig decidir posar-me al llit per intentar dormir i deixar de plorar i pensar, Ell va aparèixer al mòbil. Primer no li volia explicar, però quan et sents tan sola, ofegada i perduda, no es pot dir que no a una mà que et vol ajudar, i menys si es tracta d’algú que en aquests moments sempre hi havia sigut.

A dos quarts d’una de la nit em va venir a buscar i se’m va endur a seva casa, per distreure’m, per intentar donar-me forces, per escoltar-me i per mirar de buscar una solució. I al matí vaig començar a veure una mica la llum. Després d’aquest gest és difícil negar-li la paraula o seguir enfadada. Hi va ser.

I ara, sembla que no hagués passat res fa una setmana, i això em fa una por! Ja no estic enamorada d’ell, però tornem a tenir una relació forta i és difícil trencar lligams amb algú amb qui has compartit tant. I com més estic amb ell, més em costa desprendre-me’n. I fa por perquè si tornem a compartir hi ha moltíssimes possibilitats que tornem a acabar al mateix punt. I quan es porta bé amb mi, llavors costa molt dir NO.

Què he de fer? La història, una vegada més, es repeteix.  No puc tancar els ulls després de tot, no puc ser indiferent, però… com faig fora de la meva vida a algú que estimo i que quan el necessito segueix estant aquí?

No vull tornar a lluitar, em va deixar les coses molt clares.  Ja no vull entendre les coses que fa, si realment sent alguna cosa, només vull saber com ho he de fer perquè no ens torni a afectar. I és fàcil si penso que he de fer la meva vida, independentment de que a Ell el tingui al costat com un amic, però i el dia que Ell estigui amb una altra, ho suportaré? No vull passar per aquí i no vull córrer riscos que no serveixen per res.

Vull conèixer a algú, algú que em faci tornar a somniar, algú que em valori, que m’abraci, que hi sigui, que s’enamori de mi, no només aquest apreci de perquè caic bé. I Ell mai serà aquest algú perquè Ell s’enamora del físic, no de la persona, i en aquest sentit, jo no sóc el seu estil. L’única cosa que em sap greu és que quan això passi, quan un dels dos conegui a algú, les coses deixaran de ser com són. Ja no hi serem sempre, ja no compartirem tots aquests moments, serem persones secundaries perquè seria massa estrany i incòmode conviure amb la situació.

 

He d’aprendre a canviar les coses. He d’aprendre a dir-te adéu, tot i que se’m trenqui el cor. No dubtis però, que mai t’oblidaré i que una part de mi sempre t’estimarà. Tu també m’has marcat.

 

 

 

Estat d’ànim: 7

3 comentaris

Filed under Uncategorized

Si te’n vas no tornis més

Estic bé, animada, no com les altres vegades.

I si m’he estovat ha sigut per culpa de ma mare, no per mi mateixa. Si t’he contestat els missatges és perquè en el fons t’enyoro, perquè tu també em vas estovar, quan em vas dir que t’havia marcat, quan em recordaves que havíem compartit molts moments, quan m’abraçaves tan fort que jo m’havia d’aguantar les ganes de tornar-te l’abraçada.

Saps? en part no vull que deixis de dir-me coses, però sé que no ho he de fer, sé que m’he de mantenir dura, sé que m’he de fer a la idea de que això s’ha acabat, perquè tornarem a acabar al mateix punt, perquè tu no vols estar amb mi, perquè tu no m’estimes de la mateixa manera. Perquè jo no sóc blanca de pell, ulls clars i rossa de cabell, perquè a mi em mires i no t’agrado, perquè jo no sóc prou per tu.

I costa, costa fer fora de la teva vida a algú que també t’ha marcat, però he de recordar tot el dolent. Sé que si decideixo seguir sent amiga teva em tornaré a fer mal, les coses no canviaran. Tu mateix em vas dir que per molt que jo em currés les coses tu no canviaries, no t’enamoraries de mi, i jo no sé fer-ho d’una altra manera. Perquè t’estimo.

Llavors, quin sentit té? Em moro de ganes de que ara estiguessis aquí, amb mi, però seria un altre moment d’aquests “falsos”. I no puc seguir sent amiga teva sabent que al mateix moment estàs quedant i filtrejant amb una altra persona, sabent que en sec, un dia, pots deixar d’estar com sempre amb mi perquè el teu temps li dedicaràs a una altra, i llavors aquest buit encara serà pitjor.

La veritat és que et trobo a faltar, però tampoc crec que et mereixis tornar a tenir totes les meves atencions. No t’ho mereixes quan per tu només sóc una bona amiga que et va molt bé tenir mentre no tens a ningú més. La diferència és que jo et recordaré tota la vida i tu m’oblidaràs ràpid. Mai voldràs reconèixer el que he sigut per tu, mai et voldràs comprometre a tenir res amb mi, mai voldràs fer un pas més.

I em fot, em rebenta, m’indigna…seguir-te estimant.

Estat d’ànim: 7,5

 

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

Tot el que sempre t’he volgut dir i no m’he atrevit

Sempre he tingut alguna cosa una mica de “bruixa”, tinc pressentiments, i quan els tinc, casi mai em fallen. El què ha passat avui sabia que passaria, i per molt que em dolgui, no podia allargar-ho més, no podia fer-ho per mi mateixa.

Us explico,

Jo (normalment) era una noia alegre, simpàtica, divertida, esbojarrada, amb molta gent sempre al meu voltant, amb somnis, projectes… Com us vaig dir l’altre dia, fa temps que no estic bé, que no sóc jo. Què va passar? doncs entre d’altres coses, a part de fer-me gran, etc, el que va passar va ser que vaig conèixer a Ell i em vaig deixar portar, perquè sí, perquè sóc una romàntica, perquè tal com ens vam conèixer era una història molt maca, perquè veia que compartíem moltes coses, perquè potser era més a prop de tenir allò que volia en aquell moment…bé, és igual, la qüestió és que vaig voler apostar per Ell, i com tota juguesca, tenia el seu risc.

Us preguntareu que si tan “bonic” era, per què vaig deixar de ser com era? Doncs perquè jo vaig voler donar-ho tot per ell, i sense adonar-me’n vaig anar deixant tot el meu món a banda, i a canvi, Ell m’ha menyspreat, perquè no m’ha valorat, perquè m’ha anat tancant com a persona, m’ha apagat. Ha tingut coses maques, detalls, i hi ha hagut moments que m’ha pogut fer sentir molt bé i la persona més afortunada, però els prínceps blaus no existeixen, ja ho deien fa anys els Sopa de Cabra; i tot i que s’ha de tenir en compte que ningú és perfecte, i que tots tenim coses, jo també, hi ha coses que es poden tolerar i n’hi ha que no. I crec que ara hem creuat la línia. Sempre us he explicat més les parts bones que les dolentes, i és bo que les conegueu, però també heu de saber l’altra cara de la moneda, el que només jo sé. Tot el que he aguantat, tot el que he arribat a fer per ell.  Ell sempre s’ha cregut més que jo, segons ell tot ho fa millor, es pot passar hores al meu costat mirant el pc, llegint el diari, jugant al mòbil sense fer-me cas, em pot fer quedar en ridícul, em pot tractar com un juguet: ara et vull, ara no et vull. I les coses, no funcionen així. Jo tinc molta paciència i un cor molt gran, i per sort o per desgràcia, ni que últimament res em surti bé, entenc d’amor. I sempre he estat conscient que el que Ell em donava no era amor. Eren fets i paraules falsos, però arriba un moment que com que també hi ha coses bones, aquestes les ignores, te les calles, les aguantes, i vas fent. Algú a qui m’estimo molt em va dir “de cada 10 dies que et veig, 6 estàs malament per Ell“, i era veritat. Jo no he pres mai drogues (porros, i ja està), però per mi, l’amor, a vegades ha pogut arribar a ser la pitjor droga que he tastat mai, la que fa més mal. Però com hi ha dies que et fa volar, somniar, riure, i sentir-te la persona més forta del món, hi tornes a caure. I Ell ha sigut això. I jo feia temps que me n’adonava que hi estava enganxada i que no era bo, però hòstia, el vici és el vici! Què hi te a veure això en que m’he anat tancant? Doncs que a conseqüència de com em tractava (que jo crec que molts cops ho feia inconscientment) jo m’anava tornant menys atrevida, creient que potser era millor callar per si no estava a l’alçada, creient que tot el que feia jo, al seu costat no era important. A vegades intentava fer alguna broma o explicar-li alguna cosa que podria arribar a ser emocionant, però Ell mai escoltava. I noto que m’he anat fent petita, petita… I què et fa voler seguir estant amb una persona així? Els bons moments dels que tant us he parlat. Podeu pensar que ja tornem a estar al mateix punt, al peix que es menja la cua, però no, aquest cop he obert els ulls.

Avui he parlat amb Ell. Portàvem uns dies que estava la mar de maco amb mi, carinyós, atent, agradable… tot anava prou bé, fins que una nit jo vaig marxar a dormir abans i ell es va quedar de festa. I quan va tornar i ens vam despertar, ja no estava igual. Tot el dia passant bastant, m’havia d’acompanyar a un sopar i em va dir que no venia, a la nit no va sortir, em contestava borde, no sé, estava fred, distant, perquè com us he dit, sóc una mica bruixa, i moltes coses no em fan falta averiguar-les per saber que estan passant. I el cas és que perquè no en té prou amb mi, perquè s’agobia al meu costat o potser per casualitat, no ho sé, però el cas és que ha anat a buscar a algú. Ho sé. Ell no m’ho ha dit, i no estic paranoica. Ho sé per la seva manera d’actuar, ho sé per com em va fer sentir diumenge, intentant capgirar la truita al que dins al seu inconscient era un remordiment de que sabia que no s’estava portant bé amb mi. I ho he acabat de saber avui amb la cara que feia quan ha entrat per la porta. No sé si amb aquesta altra noia ha fet alguna cosa o no, tampoc dic que n’estigui enamorat, però existeix, ara mateix té algú al cap. I és que si una cosa s’aprèn d’escoltar tant als altres és coneixe’ls del tot, a vegades casi més que a ells mateixos.

Com us deia, avui hem parlat, i quan li he dit que jo no entenia la seva manera d’actuar envers a mi i que jo no sabia com reaccionar, m’ha contestat de la mateixa manera que un contesta “sí, sí, macarrons em van bé per dinar“. On està el problema? que a vegades ens liem i a vegades no, tranquil·la, no ens embolicarem més i ja està. Que fem coses de parella? a partir d’ara ens veiem un dia de tant en tant només i ja està, solucionat. Què més? Que si et pots liar amb algú? És clar, així jo trobo a xatis.

He al·lucinat. La indiferència que mostrava i les respostes que m’ha donat m’han semblat una falta de respecte impressionants! M’ha deixat parada. Jo plorant i ell mirant Polònia. I quan li he dit que plorava perquè el perdia es posa a riure i diu: però si mai m’has tingut! De veritat que el poc que m’ha dit avui, m’ha servit de molt. I ara li dedico un VÉS A LA MERDA ben fort! Crec que ets un egoista i que tens molta barra!

Ell

Desprès de pràcticament dos anys, de tot el que hem compartit, de tots els cops que t’he ajudat, de totes les vegades que t’he escoltat, de tots els favors que t’he fet, de tots els cops que t’he acollit, i un llarg etc., desprès de tot això reacciones com que t’importo una merda? Gràcies, moltes gràcies. Sabia que mai havies estat enamorat de mi, però no sabia que havia significat tan poc a la teva vida. Avui t’has passat! No m’has vist mai enfadada, oi? trista, rallada, de mal humor, però enfadada?? Doncs benvingut, perquè la bona persona que tu has conegut, la que sempre s’enfada però li passa, la que sempre segueix sent-hi, aquesta persona ha marxat avui amb la teva indiferència. T’he dit plorant que t’havia perdut, i tu m’has dit que no. I saps què? És veritat, no t’he perdut, m’has perdut tu a mi.

Si realment t’importo, (com a amiga) m’ho hauràs de demostrar, i molt.

Estat d’ànim: 5,5

P.D: Avui no m’han trencat el cor, avui m’he sentit més menyspreada i enganyada que mai. Arrepentida d’haver malgastat tant temps de la meva vida per algú en qui creia i que no val pas res.

2 comentaris

Filed under Uncategorized

Perduda…

Estic així perquè no estic bé, i perquè tu en sec no estàs igual.  Per uns moments penso que sóc jo, però tu hi col·labores, i em fas creure que sí, que sóc jo, però has de reconèixer que tu tampoc estàs igual, i no és només pel meu estat d’ànim.

No  t’entenc, i a vegades em sento utilitzada. Jo no entenc que un dia estiguis la mar de simpàtic i carinyós amb mi, que em tinguis en compte en els teus plans, que ens liem, que ens ho passem bé, i en sec, de cop i volta, casi ni em dirigeixis la paraula, estiguis fred, seriós, i m’ignoris. Si no vols que estigui amb tu, no em diguis de venir. Però pensa’t les coses, a mi aquesta inestabilitat no em fa sentir gens còmoda, no sé com he d’actuar entre nosaltres dos, no sé quan tinc dret a fer-te un petó o una abraçada i quan no, no sé quan t’he de comptar en els meus plans i quan no, perquè tan pot ser que et faci il·lusió com que en sec t’agobii, ,en canvi tu ho fas sense pensar i tan tranquil, que t’interessa que hi sigui, doncs ja ho dones per fet i la mar de bé, que aquell dia tens ganes d’embolicar-te amb mi, doncs perfecte, perquè saps que no et diré que no, però jo no estic al mateix lloc que tu, jo he de tenir en compte si ho vols o si no, si et pot agradar o en sec sóc molt pesada per fer alguna cosa que tu també fas quan et ve de gust.  Perquè para’t a pensar-hi un moment, és així. I no podem estar sempre igual. Jo necessito estar bé, necessito una seguretat i saber fins a on puc comptar amb tu. I ho aguanto perquè m’importes, però i jo? T’importo? Fins a quin punt? Quants dies al mes?

Potser m’equivoco, però jo noto que sempre hi sóc, que no m’importa gens fer coses per tu, perquè t’aprecio i perquè no em suposa cap sacrifici, les faig perquè vull, perquè em venen de gust fer-les amb tu, però quan veig que a tu a vegades sí que et costa, quan em fas sentir com una nosa, quan no t’interessen… llavors, jo ho noto, em rallo, i la culpa és meva, perquè tu estàs igual que sempre, oi?

Si per tu, quan estic trista o apagada, la solució és ignorar-me, que sapiguis que això no m’ajuda. Si vols que estigui millor, és tan fàcil com fer-me una abraçada i demostrar-me que hi ets, i amb això no t’estic dient pas que estiguis tota l’estona pendent de mi.

He volgut creure que no passava res, que sóc jo, però els dos sabem que no només sóc jo.

T’estimo, però no sé qui sóc per tu, i no sé què fer més perquè em valoris, m’escoltis, i caure’t bé amb normalitat, no només a dies.

Diga’m què hem de fer, però aquest cop de veritat.

 

Saps que m’agrada de tu? quan potser no tinc un bon dia però em reps amb un somriure i em dius quatre coses i se’m passa totalment, em carregues d’energia. Però si no estic bé i veig que tu estàs tan distant, no m’ajuda a sentir-me a gust.

T’he dit que no em vull enfadar, i és veritat, i a més estic cagada, perquè saps que no et vull perdre, però m’estic fent mal. I em fa por parlar de tot això amb tu, em fa por perquè em sortiràs amb un: “ai, què vols??” i llavors l’únic que aconseguiré és més distància.

 

Estat d’ànim: 4

 

 

1 comentari

Filed under Uncategorized