Encara em queda la samarreta

Em queda la teva samarreta. Durant el temps que vam estar junts et vaig regalar diverses samarretes, la majoria amb missatges subliminals dels nostres. Tenia per costum posar-me samarretes teves per anar per casa o a dormir. Era com tenir-te a prop quan no hi eres. Quan vam tallar et vaig demanar una cosa, que me’n donessis una amb missatge, que no t’hagués regalat jo, i que fos ben subliminal. Sí, la que em vas donar encara la tinc, i dormo amb ella molt sovint. Crec que és la única cosa que em queda de tu. 

S’ha acabat per sempre, ho sento a dins. Sé que ens tornarem a trobar i encara t’estaré estimant, però també sé que quan aquest moment arribi ja tindré les forces necessàries per dir-te que encara t’estimo però que no pot ser, que ens tornaríem a fer massa mal. I veig que tampoc podrem ser bons amics, això em fot més, però és que és un risc massa elevat. M’agrada saber de tu, en la distància, però no estic preparada per veure’t  i encara no he paït tot el que toca pair. 

Però, recorda! 

Encara em queda la teva samarreta 😉

Estat d’ànim: 6,5

M’has tocat l’orgull

Creia que ho tenia superat del tot, però m’equivocava. Aquest cop m’has tocat l’orgull (i mira que en tinc poc). Jo vaig lluitar moltíssim per la nostra relació, jo vaig patir les conseqüències d’ajudar-te a canviar, jo vaig plorar moltíssimes nits preocupant-me per tu, jo vaig fer molts sacrificis per fer-te feliç. I em trobo en que has venut els teus ideals i que tot el que jo vaig lluitar per tu s’ho emporta una altra, la teva preciosa que et fa tan feliç. Sí, potser també estic gelosa, no t’ho negaré, però és més l’orgull. M’ha fet molt mal la teva publicació. El que més ràbia em fa és que sé que la nostra història s’ha acabat, no voldria tornar a enrere, sé que ho tornaria a passar malament; ni tan sols t’he trobat guapo a les fotos, però em fa mal igualment. Em fa sentir com que jo mai vaig ser res per tu, i em dol, em dol moltíssim. 

Cada cop que veig una notícia del nostre país, o alguna novetat d’aquests temes que tan ens unien m’he d’aguantar per no dir-te res, perquè ara ja no ho podem compartir, i recordo moments que m’has fet fora de la teva vida de males maneres. Realment, no vas ser gens feliç al meu costat?? No trobes a faltar aquells moments que congeniavem? O tot era una mentida? 

Sóc conscient que ara mateix estic escrivint des de la ràbia i la indignació. Saps? És curiós que em truquis dient-me que has posat un full de reclamacions a un establiment perquè no t’atenien en català i al mateix temps et passis el dia parlant en castellà amb la teva novia. No et reconec, o potser sempre m’has enganyat.
Qui perd els orígens perd la identitat 

Estat d’ànim: 4