Crec que qui més qui menys ha viscut aquesta situació. Jo estava en una relació, més o menys feliç, dins la meva bombolla, i tenia amigues que ho deixaven amb la seva parella i després de setmanes plorant i veure-les deprimides les envejava, perquè en sec les veia que tornaven a descobrir el món amb més força que mai, sortien, se les veia feliç, lligaven com no ho havien fet abans, es feien guapes de cop, presumien d’una seguretat indiscutible,… com he dit, fins i tot les envejava. I sempre pensava que si algun cop, jo, em trobava en la seva situació no ho sabria fer. I m’hi vaig trobar, i vaig conviure amb una bona amiga que també havia passat per aquesta pàgina que casi tots hem viscut, o probablement la viurem. Quan m’ho deien, quan em deien que el dolent amb el temps marxa i que després et menges el món no m’ho creia, ho veia impossible. Però sí, us confirmo que existeix! Fa un any els meus mal de caps eren ser mare i formar una família, entre altres coses, i no m’imaginava fent un pas enrere, però la vida et porta cap on et porta, i a vegades les coses no són com ens les hem imaginat i costa pair-les però, al final, si ets al ball et toca ballar. I no és que ja no vulgui ser mare ni formar una família, però ara em prenc les coses d’una altra manera. A vegades no cal patir tant ni intentar controlar el destí, les coses passen per si soles i quan hagin de canviar ja canviaran. No és conformar-se, ni fer un pas enrere, és gaudir del present sense pensar en el futur per concentrar-te al 100% en l’ara. No considero que hagi perdut, ho considero una segona joventut, una segona oportunitat de tornar a començar de zero, tenint per base la felicitat i l’experiència, dues eines claus per crear un futur, si més no perfecte, millor.
Sí, he tingut molts canvis, m’he fotut moltes hòsties, i potser algunes coses s’han quedat pel camí. He tornat al poble, a casa els pares i fa mesos que no tinc feina, però sóc feliç. M’estic retrobant amb mi mateixa i amb les meves arrels. Ara sé descartar el que em convé i el què no, no faig mal a ningú, tinc la consciència tranquil·la i gaudeixo, gaudeixo molt. I tinc petites i breus històries, i d’altres de més llargues, i fins i tot d’altres que potser es converteixen en futur, i aprenc de cadascuna d’elles. I totes em fan adonar del què tenia i del què tinc; i malgrat sembli que he perdut moltes coses, crec que tinc més que mai. Tenia una relació, però tota la gent que m’estic topant en aquest temps em fan veure que la majoria són molt millors del que jo tenia, m’he topat amb gent que m’ha fet sentir valorada, especial, bonica,…M’han fet sentir com quan tenia 20 anys, i torno a somiar, a sentir, i torno a nàixer i a créixer, i torno a ser jo!
Sí, encara penso amb Ell molts cops, i sí, encara l’estimo. De fet, crec que sempre l’estimaré, però també tinc molt clar que no tornaria amb Ell, que és el temps lliure el que em fa pensar en ell en certs moments. He descobert grans persones, grans amants, gent que sempre havien estat al meu costat i no els havia valorat. Gent especial, gent encantadora. Alguns amb qui m’agradaria accelerar el que hagi de passar, i alguns amb qui no m’atreveixo a dir res perquè no vull ser conscient del què esta passant i prefereixo deixar-ho en mans del destí.
La qüestió és que el temps tot ho cura, i que per molt enfonsades que esteu en moments de la vida, per molt que sembli impossible que aparegui una espurna de llum, després d’aquests mesos tan llargs de foscor el que ve és increïble, i creieu-me, val la pena! Viviu! Ens ho mereixem, tothom!
“…quan ballis amb la tristesa posa-hi música bonica” #txarango
Estat d’ànim. 9,5!
Jo sóc Ella 