És meravellós i una tortura alhora. Em fa mal la cara de tan somriure, a les nits no puc dormir, el menjar em costa d’entrar perquè les papallones que tinc dins la panxa no paren de ballar, la sensació que m’acompanya tot el dia és com quan et fan pessigolles,… Em pensava que mai més em tornaria a sentir així, creia que aquestes sensacions formaven part de l’adolescència, i que d’adulta, si t’enamoraves, es vivia diferent, però no, estic igual que fa 17 i 10 anys, em sento com una adolescent. El meu cap no es pot concentrar en res que no sigui Ell. Gràcies Ell, mil vegades gràcies! M’agrada com ets, m’agrada el teu ordre, la teva responsabilitat, i m’agrada la teva part divertida, sociable, activa… Saps trobar l’equilibri perfecte entre el seny i la rauxa, m’encanta!
Se’m contagia el teu somriure, m’apassiona la teva mirada, t’admiro quan parles. Ets atent, respectuós, un pèl tímid i imprevisible al mateix temps. Ets el qui m’ha donat tota l’energia que havia perdut, ets la “ç” que regala el filòleg per canviar el dolor per dolÇor, ets qui estava buscant.
No entenc com no vaig poder veure tot això en tu la primera vegada, suposo que encara duia una vena als ulls del meu passat.
Et vull conèixer, més!
Aquests dies que falten per tornar-te a veure seran llargs, i els esperaré amb impaciència, però sé que forma part del joc aquest que ens està regalant el destí, per fer-ho tot més especial.
Aquí t’espero!
Estar d’ànim: 10, again! ;)
Jo sóc Ella 