I retrobar-me amb vells paisatges, amb velles amistats, amb la pau, amb la natura, amb la família, i amb els valors de les petites coses, és una de les coses bones dins d’aquesta època de canvis que estic passant. He tornat a la meva habitació que em coneix tant, de quan m’hi passava moments i moments de la meva adolescència explicant-li els meus secrets, al meu cau. Al lloc que em fa retrobar, que em fa memòria a mi mateixa de qui sóc i què vull. Encara està amb les parets de colors, aquell cartell del Che Guevara, la col·lecció de cd’s, les bruixetes, el cartell d’Euskal Herria, algun cartell de manifestacions, fotos velles i, fins i tot, aquell cub de Bon Jovi. És una màquina del temps.
Em sento alegre, forta, optimista, feia molt que no em sentia així, i tot i que considero que encara no l’he oblidat, cada cop estic més a prop de que la porta es tanqui d’un cop de vent. En part em sap greu, m’agafa aquella nostàlgia, la imatge de com si els bons records fossin uns globus i jo m’hi agafo fort mentre ells intenten fugir cap a un altre lloc, i jo sé que els he de deixar anar, però no els acabo de soltar, però els deixaré, aviat, ho sé. I en part, sé que no hi ha volta enrere, que no és el què vull, que estaríem igual al cap de 2 dies, que ja ho hem intentat molts cops i no funciona. Temps, que passi el temps i tot això marxarà, igual que ja han marxat els pitjors dies.
Alegria.
Estat d’ànim; 8
Jo sóc Ella 