Viatges en el temps…

I retrobar-me amb vells paisatges, amb velles amistats, amb la pau, amb la natura, amb la família, i amb els valors de les petites coses, és una de les coses bones dins d’aquesta època de canvis que estic passant. He tornat a la meva habitació que em coneix tant, de quan m’hi passava moments i moments de la meva adolescència explicant-li els meus secrets, al meu cau. Al lloc que em fa retrobar, que em fa memòria a mi mateixa de qui sóc i què vull. Encara està amb les parets de colors, aquell cartell del Che Guevara, la col·lecció de cd’s, les bruixetes, el cartell d’Euskal Herria, algun cartell de manifestacions, fotos velles i, fins i tot, aquell cub de Bon Jovi. És una màquina del temps.

Em sento alegre, forta, optimista, feia molt que no em sentia així, i tot i que considero que encara no l’he oblidat, cada cop estic més a prop de que la porta es tanqui d’un cop de vent. En part em sap greu, m’agafa aquella nostàlgia, la imatge de com si els bons records fossin uns globus i jo m’hi agafo fort mentre ells intenten fugir cap a un altre lloc, i jo sé que els he de deixar anar, però no els acabo de soltar, però els deixaré, aviat, ho sé. I en part, sé que no hi ha volta enrere, que no és el què vull, que estaríem igual al cap de 2 dies, que ja ho hem intentat molts cops i no funciona. Temps, que passi el temps i tot això marxarà, igual que ja han marxat els pitjors dies.

Alegria.

Estat d’ànim; 8

El que no et mata, et fa més forta!

Després de gairebé 2 anys he tornat! Perquè hi ha hagut molts canvis a la meva vida, i perquè ara me n’adono que (una mica) havia deixat de ser jo, poc a poc, sense adonar-me’n. I avui recupero a Ella, a la forta, a la valenta, a totes aquelles que hem viscut moments difícils, a les que hem plorat, a les que hem patit, a les que hem rigut, a les que hem recuperat les ganes i no tan sols hem tornat, sinó que hem crescut, en tots els aspecte, i això, ens fa més grans.

Seguim amb la història, dedicat a Ell:

No és el teu record el que em fa mal, són els espais en buit que ara em queden per omplir. I no és que et trobi a faltar, enyoro compartir la vida amb algú, no estic feta per viure en soledat. Però sí que vull que em recordis quan et mengis uns carbonara (el nostre plat preferit), que m’oloris quan utilitzis el xampú Elvive, que m’escoltis quan sentis Els Pets, Obrint Pas… Que em tinguis present cada cop que nombris el meu poble a la cançó del vostre nou disc, que em vegis quan observis un estel vermell, que em parlis quan et surtin paraules del meu dialecte… fins i tot, quan veus que al pa amb tomàquet primer s’hi posa la sal i després l’oli, envia’m un whatsapp. Perquè per molt que ara em vulguis lluny, sé que dins teu encara hi sóc present, que encara penses en mi, i que aquests anys potser no han sigut els anys més apassionants de les nostres vides, però hem fet una pinya única, fins i tot envejable per d’altres. I hem viscut coses que no viurem amb ningú més, i sempre serà el que, en la distància, ens manté units.

Sí, encara et tinc present, segueixo pensant en tu, però de manera diferent. En part, tornaria amb tu de seguida però quan hi penso detalladament veig que no, que ara començo a aixecar el vol i seria tancar-me i repetir experiències que no em feien sentir bé. Recordem els bons moments compartits i espero deixar de sentir aquella coseta, dins meu, aviat.

I recorda-ho sempre, jo no t’he perdut, m’has perdut tu a mi ;)

P.D. Estat d’ànim : 8