Carta oberta

Ell m’estima, però no sóc la dona de la seva vida. Jo tinc gairebé 30 anys, em plantejo tenir fills, un futur. Ell no té aquests plans de futur amb mi, però m’estima, i segueix amb mi perquè sap que si em deixa em perdrà per sempre, i no ho vol.

Jo no puc més. L’estimo, i molt, però no puc seguir amb aquest futur incert. Jo faria qualsevol cosa per Ell, perquè em surt de dins, perquè crec que ha de ser així, però Ell no correspon de la mateixa manera.

Sí, per fi ho hem parlat una mica. Sabem que hem de prendre una decisió, i entremig d’aquest temps d’incertesa compartim rialles, carícies i potser la senyal d’un proper comiat. Però la pregunta és “fins quan?” Aquesta és la decisió que he de prendre.

Estem vivint a un pis d’on hem de marxar. Queda poc menys d’un mes per acabar d’escriure el nostre futur: seguim junts, o cadascú per la seva banda?

Sé que la decisió més dura és la correcta: deixar-lo. Tot i que també és la que més mal fa. Ara que per fi havíem aconseguit una estabilitat, em veig una altre estiu (3 seguits) plorant i trista, però si ho allargo mai seré feliç i em tanco les portes del meu futur. 

Jo he volgut creure que funcionava, que si va venir a viure amb mi és perquè ho volia intentar, que si malgrat tot el que ens passa seguim junts, i encara riem, passem bones estones junts i ens divertim potser és que no està tot perdut. Però d’altra banda tinc la sensació de viure en una mentida, que m’estic enganyant a mi mateixa. Diuen els Gossos “hi ha tantes preguntes difícils de contestar“.

Suposo que he de ser valenta, he de treure força, d’on sigui, i tancar el cicle. I llavors és quan penso amb la família, amb tot l’entorn, amb que ja ens havíem establert un entorn formal, en que tot ja era més o menys oficial, i totes aquestes conclusions m’atrapen perquè em costi més marxar. I sí, sé que només he de pensar en mi, però el meu caràcter m’hi posa traves. 

Perquè ens fan tanta por els canvis? Si ho deixo, marxo de la ciutat on estic vivint, per molt que m’agradi. Deixar-lo no implica només passar de tenir parella a ser soltera, implica moltíssims canvis, i la veritat, fan molt respecte. 

Quan m’ho miro fredament ho veig molt clar i crec que sí que seré forta i fins i tot sembla una mica fàcil, llavors és quan hi dono voltes, imagino el moment de fer-ho i començo a plorar. I l’angoixa, la incertesa i la tristesa m’invaeixen. Acte seguit penso en tot el bo, i penso que Ell ha sigut una de les poques persones que ha cregut en mi, que m’ha donat ànims amb els meus projectes, que he arribat on estic gràcies a Ell, i que m’ha ajudat en tantes coses, què com el faig fora de la meva vida així com si res? El trobaré a faltar tant!

He patit tants desenganys amorosos a la meva vida, que només de pensar en el que m’espera si ho deixem, bff, se’m fa una muntanya! No vull tornar a passar per aquesta situació, no puc. 

Us demanaria consell, però sé que em direu: que he de ser forta, que l’he de deixar.

 

En fi, suposo que tard o d’hora arribarà el moment decisiu.

 

P.D: estat d’ànim: 5

 

3 comentaris

Filed under Uncategorized

3 responses to “Carta oberta

  1. laura

    Hola, he anat llegint els teus pensaments i no sé qué dir-te… Em sento identificada amb el q dius, i tot el que signifiqui un canvi important em bloqueja… Em trobo més o menys en una situació semblant a tu, excepte q jo ja arribo a la trentena i q no vivim junts, degut a q Ell viui treballa a una altra ciutat diferent a on visc i treballo jo, ens separen molts kilometres, o sigui q a part tenim l’inconvenient d la distancia… Ens anem veient cada mes si podem…
    Moltes vegades em passa igual, penso q en algun moment això té q acabar, perquè Ell no sent el mateix q jo per ell, però m’estima i no em vol perdre, en el seu diaho vam parlar també… I mira, ja portem anys aixi, , no puc deixar-lo, ni vull, no m’imagino estar sense ell, i potser em faig mal a mi mateixa en aquesta situació, però no vull perdre’l i patir més del compte…
    No puc donar-te consell, ho sento, ja m’agradaria… intenta pensar positivament i valorar els pros i contres de cada decisió. Una abraçada!

  2. telma

    Hola Ella. han passat força mesos del teu darrer post, bastant angoixant…jo acabo d’entrar al teu bloc, i aquest post m’ho he llegit sense respirar. Ara, desembre 2013, estic en una situació semblant a la teva, no tant en accions si no en sentiments. No vaig tenir tants dubtes abans de fer un gran canvi a la meva relació i ara, després d’un any i 4 mesos, no deixo de pensar-hi dia rere dia. Crec que ha estat un bon període i necessari, però que Ell era l’home de la meva vida. Però…el canvi ha estat pels dos i en tot, i ara no és possible tornar. O encara no se sap. Com estàs tu? m

    • Hola!! Doncs sí, fa molt que no escric, però és perquè les coses van bé. Després d’escriure aquest post és veritat que vaig passar uns dies angoixants, però finalment tot es va posar al seu lloc, no ho vam deixar, i seguim junts. És molt difícil aconsellar-te perquè cada persona i cada parella és un món, però jo sóc de les que pensa que les coses difícils són les que valen la pena, i has de ser forta. Realment el trobes a faltar i vols tornar amb ell? Lluita doncs, sense agobiar-lo, amb paciència, i sent el màxim sincera que puguis. Quan estem en aquestes situacions el temps es fa etern, però són moments que donen pas als canvis, i creu-me, ni que costi de veure, els canvis, al final sempre són bons. Jo crec q sempre s’ha d’intentar, no hi perds res, et pots endur una sorpresa agradable, i si al final és un NO, tindràs a la consciencia que has fet tot el que has pogut. Diuen els Lax: “qui espera desespera, però qui aguanta ho pot tenir tot”. Una abraçada i ànims!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s