Carta oberta

Ell m’estima, però no sóc la dona de la seva vida. Jo tinc gairebé 30 anys, em plantejo tenir fills, un futur. Ell no té aquests plans de futur amb mi, però m’estima, i segueix amb mi perquè sap que si em deixa em perdrà per sempre, i no ho vol.

Jo no puc més. L’estimo, i molt, però no puc seguir amb aquest futur incert. Jo faria qualsevol cosa per Ell, perquè em surt de dins, perquè crec que ha de ser així, però Ell no correspon de la mateixa manera.

Sí, per fi ho hem parlat una mica. Sabem que hem de prendre una decisió, i entremig d’aquest temps d’incertesa compartim rialles, carícies i potser la senyal d’un proper comiat. Però la pregunta és “fins quan?” Aquesta és la decisió que he de prendre.

Estem vivint a un pis d’on hem de marxar. Queda poc menys d’un mes per acabar d’escriure el nostre futur: seguim junts, o cadascú per la seva banda?

Sé que la decisió més dura és la correcta: deixar-lo. Tot i que també és la que més mal fa. Ara que per fi havíem aconseguit una estabilitat, em veig una altre estiu (3 seguits) plorant i trista, però si ho allargo mai seré feliç i em tanco les portes del meu futur. 

Jo he volgut creure que funcionava, que si va venir a viure amb mi és perquè ho volia intentar, que si malgrat tot el que ens passa seguim junts, i encara riem, passem bones estones junts i ens divertim potser és que no està tot perdut. Però d’altra banda tinc la sensació de viure en una mentida, que m’estic enganyant a mi mateixa. Diuen els Gossos “hi ha tantes preguntes difícils de contestar“.

Suposo que he de ser valenta, he de treure força, d’on sigui, i tancar el cicle. I llavors és quan penso amb la família, amb tot l’entorn, amb que ja ens havíem establert un entorn formal, en que tot ja era més o menys oficial, i totes aquestes conclusions m’atrapen perquè em costi més marxar. I sí, sé que només he de pensar en mi, però el meu caràcter m’hi posa traves. 

Perquè ens fan tanta por els canvis? Si ho deixo, marxo de la ciutat on estic vivint, per molt que m’agradi. Deixar-lo no implica només passar de tenir parella a ser soltera, implica moltíssims canvis, i la veritat, fan molt respecte. 

Quan m’ho miro fredament ho veig molt clar i crec que sí que seré forta i fins i tot sembla una mica fàcil, llavors és quan hi dono voltes, imagino el moment de fer-ho i començo a plorar. I l’angoixa, la incertesa i la tristesa m’invaeixen. Acte seguit penso en tot el bo, i penso que Ell ha sigut una de les poques persones que ha cregut en mi, que m’ha donat ànims amb els meus projectes, que he arribat on estic gràcies a Ell, i que m’ha ajudat en tantes coses, què com el faig fora de la meva vida així com si res? El trobaré a faltar tant!

He patit tants desenganys amorosos a la meva vida, que només de pensar en el que m’espera si ho deixem, bff, se’m fa una muntanya! No vull tornar a passar per aquesta situació, no puc. 

Us demanaria consell, però sé que em direu: que he de ser forta, que l’he de deixar.

 

En fi, suposo que tard o d’hora arribarà el moment decisiu.

 

P.D: estat d’ànim: 5

 

El temps del dubte, vindrà

Diuen Els Catarres “podria dir que la vida et serà sempre fàcil però el temps del dubte vindrà. No temis caure en els llocs més difícils, viure és aprendre a aixecar-se”. Quanta raó, hi ha moments de la vida que s’han de decidir coses molt importants i difícils  coses que suposen un canvi a la nostra vida, coses que s’afronten amb les pors i les conseqüències.

Ahir vaig formalitzar una decisió, molt important per mi, i ara em sento alliberada i trista al mateix moment, però sé que vaig fer el correcte, i m’he sentit valenta. Aquest, però, només és un primer pas, encara em falta prendre moltes decisions. He de posar ordre a la meva vida, i això significa tallar amb coses que no em deixen seguir un ordre, però costa tant.

Ell, és una de les altres coses que m’he de plantejar, i de fet, ho estic fent, però alhora no el vull perdre. Ahir vam tornar a parlar del tema, recordo les seves paraules: “ tu necessites algú que estigui boig per tu, i així no tindràs totes aquestes rallades, perquè et serà correspost, i ara, amb mi estàs patint (…) Carinyo, jo ja sé que estàs disposada a canviar i que faries qualsevol cosa per mi, i tan debò jo et pogués correspondre, però no ho sento de la mateixa manera que ho sents tu“.  Era tot tan tendre, trist i bonic alhora…

Sé que Ell m’estima, i realment em deu estimar molt, perquè si no, no fas tants sacrificis per una persona que saps que no és la teva mitja taronja, ni sents el que hauries de sentir, però si cap dels dos som feliços del tot potser hauríem de ser més valents, però jo no puc, encara no. La decisió que vaig prendre ahir m’ha costat gairebé un any, i a Ell ara el necessito, és el meu millor amic. I sí, sé que tallar no significa deixar de ser amics, però siguem realistes, després mai serà el mateix. I si ho és, haurà de passar molt temps.

No, no vull deixar d’estar amb Ell. Només de pensar-hi em cauen les llàgrimes. Accepto les condicions, sense deixar de reflexionar-hi, i quan hagi d’arribar el moment d’afrontar-ho o quan tingui les forces per fer-ho, faré el pas valent, prendre la decisió que sigui adequada, quan la vegi segura, quan tingui clar que ja no hi ha res a fer. Però de moment, no vull llençar la tovallola. Ahir li vaig dir que sí que pateixo, però que també hi ha moments molt bons i això ho compensa. Mentre hi hagi més bons moments que dolents, no ho vull deixar. Al moment que això canvi, que estigui més trista que contenta, que ja gairebé tot sigui dolent, llavors faré el pas.

I sóc conscient que aquest moment, tard o d’hora arribarà. Perquè no podem ser amos dels nostres propis sentiments? L’amor s’hauria de poder controlar.

No em penedeixo de res del que he apostat fins ara. Ho tornaria a fer.

Estat d’ànim: 6

Ella, benvinguda a la realitat!

Potser és perquè plou, potser és que ve un canvi de cicle, potser és que com diu el meu jefe visc al límit i m’he de plantar per fer un gir a la meva vida.

Quan per fi m’havia deixat portar i havia aconseguit viure sense les meves pors, tot s’ha desmuntat. I ara, el meu cap, és una bomba de rellotgeria. Ja no recordava aquella sensació d’anar a treballar amb mal de cap i unes ulleres bestials de no haver dormit en tota la nit, mentre t’has de fer la forta i intentar no plorar. Quan arriba el moment de pujar al cotxe per tornar a casa és quan la pluja surt de dins meu.

Arribar a casa, trobar-me amb Ell, i què? fer com si res? Engegar-ho tot? Com es pot fer si al mateix moment tinc més ganes que mai d’abraçar-lo i sentir-lo?

Fa dies que tinc malsons, malsons amb Ell, sempre apareix algú, o tenim alguna baralla que ho fa trontollar tot de tal manera que, al somni, la relació s’acaba. Casualitat o senyal?

I les reflexions del meu jefe amb la meva vida en general, més el malestar interior que he portat aquests dies amb Ell em fan obrir portes que no vull tocar, però que un dia o altre hauré d’obrir.

Potser ha arribat el dia de ser sincera, jo amb mi mateixa, posem les cartes sobre la taula i deixem anar totes les reflexions (les que m’agraden sentir i les que no, les que sempre em llanço a l’esquena i les que exagero, totes!).

Anem per punts.

– Ell: no en tinc cap dubte, l’estimo. Ara mateix no m’imagino sense Ell, se’m trenca el cor de pensar que tot s’ha acabat aquí, perquè aquest cop (sigui ara, sigui d’aquí uns mesos o un any), com ja vaig dir, quan s’acabi, acabarà per sempre, i serà la fi d’un cicle.

– La feina: tinc una feina que m’agrada, uns companys encantadors, confiança, bon rotllo, un objectiu que comparteixo, un projecte que estem ascendent, que si tinc una miqueta de paciència, d’aquí uns mesos tindré un sou estable, però sé que hi ha una part del que em toca fer que no la faig com cal, i si vull cobrar més, en molta part, depen d’això.

– Els diners: com tanta gent (per no dir tothom i totdon) tinc problemes econòmics. Estic pagant un fraccionament de la reparació del cotxe, visc en un pis en risc de caure perquè no em puc pagar la fiança d’un altre, dec diners, i tot s’acumula.

Cada setmana apareix una despesa nova, cada setmana passa alguna cosa. Les reflexions del meu jefe eren: “…sempre et passen coses, no t’has plantejat perquè et passa? estàs vivint al límit, tot ho apures fins al final, i així s’hi està quan tens 18, 20 anys, però ja en tens 30 casi. Ho volem tot, i a vegades, un, s’ha de parar, reflexionar i centrar-se en una cosa i poc a poc, començar a posar ordre a tot. Un any o dos d’esforç (etapa dura) per després estar centrat i tenir ordre a la vida. És angoixant, viure així…” La veritat, és que crec que té raó. Per molt pal que em faci, potser sí que el millor seria tornar a viure a casa els pares una temporada, així podria pagar els meus deutes, centrar-me més en la feina (perquè evitaria passar temps a casa), estalviar i, al cap d’un temps, tornar a començar de nou. En un pis nou, en una ciutat nova (no treballo a la mateixa ciutat que visc), i en companyies noves.

Sembla fàcil, eh? Doncs no ho és, no us he nombrat el detall més important, Ell. Estem vivint junts, teníem algun que altre projecte, com canviar-nos de pis, que vés per on, al menys a mi, m’il·lusionava. Suposo que us pregunteu que què ha passat, doncs molt i res. Seguim junts, de moment, i tot com sempre, però per mi les coses han canviat molt. Ahir em vaig treure el que tenia dins, li vaig fer la maleïda pregunta que sabia que em portaria problemes i una nit d’insomni i llàgrimes, però si no la feia, rebentava, ja no podia més, sentia que m’estava enganyant a mi mateixa, (i potser ara, ho segueixo fent).

– Tu estàs bé amb mi?

– Sí

– Segur?

– Mmm…sí, bueno…falla algo, però ara no tinc ganes de parlar-ne.

A vegades odio els meus presentiments! Com us podreu imaginar, no em vaig poder quedar al llit, tancar els ulls i dormir. El meu cap es va revolucionar. Jo també crec que mai he estat enamorada d’ell. Sóc molt més passional, romàntica, espontània, i amb ell aquesta faceta em queda una mica amagada, no ho sento tan intensament. Però per altra banda, l’estimo molt, és un company de viatge perfecte, i tot i no sentir que és l’home de la meva vida, ni sensacions que sí he sentit amb d’altres, signaria per seguir apostant per nosaltres. Llavors, és quan apareix l’àngel i el dimoni, allò de ” els prínceps blaus no existeixen, no és la parella que sempre havies somniat, però t’estima, et tracta bé, és el millor que has tingut fins ara”, i “però tu saps que et mereixes molt més! Saps que això no és amor, saps que ell no sent el mateix per tu, saps que això en un moment o altre acabarà esclatant, i farà mal, talleu com abans millor”. I moltes més reflexions d’aquest estil que per més que vulgui no me les puc treure del cap, i crec que si mai ho faig haurien de canviar moltes coses o passar molt temps.

Avui li he preguntat si canviava alguna cosa entre nosaltres dos, i m’ha dit que no, que tot segueix igual. (El que falla és que no està al 100% amb mi, que no sent aquelles papallones que jo tampoc sento). I malgrat que no té perquè canviar res, jo torno a estar amb la por i donant voltes al cap, mentre en certa manera espero que arribi el dia que em deixi.

I ara estic així, pensant en què he de fer. No rendir-me i seguir apostant? O viure un temps “bé” fins que tornem a arribar al mateix punt, i anar-ho allargant perquè tard o d’hora s’acabi?

En fi, demà serà un altre dia.

P.D: estat d’ànim: 5

P.D; ahir a la nit, mentre plorava, només desitjava que fos un altre dels meus malsons. Copet a l’esquena i… Ella, benvinguda a la realitat!

T’enyoraré

No sé si és aquest súper constipat que porto, que fa que estigui molt sensible o si és que realment em sento així. Avui, quan m’has acompanyat a la feina i ens hem acomiadat m’he hagut de contenir les llàgrimes. Crec que és el primer cop que m’acomiado de tu des de que estem junts. I sí, sé perfectament que només és per 4 dies, i que m’ho passaré molt bé, i que passen volant, però m’ha agafat tristor. Crec que això serà bo pels 2, però tot i així, les llàgrimes m’han entelat els ulls, i tot i que encara no he agafat el vol i no han passat ni 10 hores ja et puc dir que et trobaré a faltar, perquè ho sé.

Perquè crec que cada dia que passa t’estimo més, perquè veig que mentre els dies passen aprenem a portar les coses. Sí, podem seguir tenint les nostres discussions, i això hi serà sempre, entre qualsevol parella, però veig que també en superem moltes, i això és el que em fa tan feliç, veure que com més passa el temps més ens entenem i trobem el nostre punt d’equilibri.

Al teu costat sóc capaç de tot, em dones força, i tot i que a vegades em poses dels nervis, els bons moments compensen això i més. Saps? a vegades penso en com va començar aquesta història. Ens vam caure bé de seguida però tu sempre em deies que no volies res, que m’apreciaves molt però que ho tenies molt clar. I quan ara veig que estàs amb mi, que m’estimes, que m’abraces, que et preocupes i que t’agrada fer plans amb mi, m’omple tant!!

Sempre havia criticat aquelles persones que estaven pensant en la seva parella quasi tot el dia, i ara, jo, sóc víctima dels meus propis principis.

“…Però també saps que mai fallo, i jo sé que tu mai faltes, i saps que jo sé que donaries tot el que fes falta (que no és el mateix que donar-ho tot), i jo sé que tu saps que ho donaria absolutament tot per tu, però que tampoc cal…“

Aquest 4 dies, al mateix temps que em passaran volant se’m faran eterns! Fins diumenge, preciós! I per molts anys!

P.D: estat d’ànim (avui és una barreja estranya) 7