Monthly Archives: Març 2013

Tant que ho volia, i sense adonar-me’n, ja ho tinc!

Són moments molt difícils, per tothom, si més no, la majoria. 

Diuen que mai s’ha de perdre la il·lusió, ni l’alegria, tot i  que hi ha cops que costa tant! Malgrat tal com està tot, feina, sou, despeses, mal de caps, aquest cop intento tirar-m’ho a l’esquena, i ja m’ho trobaré. Vull viure, vull ser feliç. I ara, si m’oblido de totes aquestes coses, ho sóc. Sí, per fi ho sóc. 

Una vegada, algú em va dir: “pots aconseguir tot el que et proposis”. Mai ho he cregut, però potser és qüestió de començar-ho a creure per tal d’aconseguir-ho. De moment, ja he aconseguit unes quantes coses que desitjava. 

Pensem massa, donem massa voltes al cap. Perdem el temps buscant un significat a les coses, i la majoria de vegades no tenen significat, són tal com són i punt. I mentre hi donem tombs i tombs, no veiem el que ens està passant pel davant. Què més necessitem per adonar-nos del que tenim?

La veritat és que quan van maldades és difícil aixecar el cap, però sempre s’ha d’intentar. Jo mateixa, fa uns mesos estava destrossada. Però he lluitat, perquè si alguna cosa sóc, és insistent. Ho he fet tan bé com he sabut (això no vol dir que ho hagi fet de la millor manera) però al final he obtingut els meus fruits, i ara, a Ell, el tinc amb mi.

Ens enfadem, ens discutim, a vegades no m’entén, ni jo a Ell, en fi… coses que passen a qualsevol parella. Però hi és! Sempre que el necessito hi és, i tot i que això no és cap novetat, perquè sempre hi ha sigut, ara el noto més present que mai. Ell em fa recuperar la il·lusió per les coses, Ell em fa somriure, em fa sentir especial, em recolza, m’ajuda, em valora, m’estima, i fa que pugui afrontar les situacions amb més força. També reconec que ha de tenir molta paciència amb mi, però ja se sap: “avui per tu, demà per mi”.

Com he dit molts cops, sóc romàntica i somniadora. I d’històries, a la meva vida, n’he tingut unes quantes! Quan era petita (i fins fa uns anys) sempre em preguntava com seria Ell. Quin aspecte tindria? Com el coneixeria? D’on seria? etc, i ara, una, es para a pensar i se n’adona que tot allò que havia somniat ja ho té, i té totes les respostes. Quin aspecte té, com el vaig conèixer, d’on és… Sí, per fi visc la meva pròpia història, i aquest cop, una història de veritat.

No us rendiu, mai!

 

P.D: demà marxo de viatge, quines ganes de desconnectar!!! Que tingueu bones vacances!

p.D2: estat d’ànim: 9! :D

 

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

Trobant el meu lloc…

Em faig gran, sí, ja sé que encara sóc jove, no tinc 50 anys, però em faig gran. I una se n’adona quan totes les coses canvien. El dia a dia, les costums, la manera de fer, les rutines, els gustos, els valors…

En certa manera, noto que estic vivint un dels moments de la meva vida que per fi hi volia arribar. Tinc germans més grans, i això ha fet que sempre volgués fer les coses que em tocaven abans d’hora, només perquè ells ho feien. A conseqüència d’això, a vegades no he gaudit prou dels moments, quan realment em tocava viure’ls ja els tenia avorrits. Però també vaig gaudir de molts avantatges. 

La qüestió és que ara, les coses que tinc ganes de fer, no tenen res a veure amb les que m’encantaven fa uns anys. I en certa manera, amb una mica de melancolia, em pregunto perquè, però la resposta és que simplement m’he fet gran, i m’estic adaptant a les noves costums, si ara intento fer les coses d’abans no les visc igual. 

No tornaria a enrere, mai. El fet, fet està, i de tot se n’aprèn. Així que miro al present, i buff!! també em sorprèn. Si em paro a pensar, crec que no sóc conscient de com han canviat molts aspectes de la meva vida en molt poc temps. Com deia, no sé si em faig gran o és que el temps cada cop passa més ràpid. 

Però sabeu què? que estic contenta de fer-me gran. Sí, la fita on estic arribant m’agrada. M’ho miro una mica de reüll perquè pel camí he perdut coses, coses que m’importaven molt, però no em puc quedar mirant com les coses cauen, perquè si no cauré jo també! Per tant, toca mirar endavant i acabar de construir aquest projecte de futur, del que n’estic encantada. 

I he anat agafant petits consells, he après trampes per anar escalant, he adquirit paciència i saber estar, i l’empatia em converteix en flexible (tot i que a vegades em juga males passades). Experiència. 

Ara sé valorar l’espera, sé que cada cosa té el seu moment, no es pot córrer més del compte, sé donar i sé callar quan convé. Per altres coses, ja no tinc paciència. És una sensació com que he anat construint la nova Ella

I és que potser ja tocava somriure, no?

 

P.D: Estat d’ànim: 8

P.D2: Ell?? Sí, també s’ha anat construint el nou Ell. ;)

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized