No us tinc abandonats, però últimament no tinc gaire temps. I és trist, però quan millor escric és quan estic deprimida, angoixada, i per sort, fa dies que no em sento així, motiu que també ha fet que no actualitzes el bloc, per tant, si estic temps sense escriure, en principi, és bo.
I avui us escric, no perquè estigui deprimida, si no perquè són festes de Nadal, i perquè sóc feliç i tinc ganes de compartir-ho amb vosaltres.
El Nadal no m’agradava. (Sóc una persona a qui li marquen tots els petits detalls). Em va deixar d’agradar quan a l’adolescència, un Nadal, la meva germana i jo ens vam discutir i em vaig passar les festes plorant. Des de llavors, mai m’havia agradat. Aquest últims anys, poc a poc hi he trobat la gràcia, reunir-nos tota la família, (si, potser és una cosa massa típica del Nadal), perquè com més gran et fas i per feina i per diferents motius més distanciat estas dels teus i cada cops els veus menys, s’agraeix que en dies com aquests podem estar tots junts.
Aquest any ha sigut dur, no només per la meva vida sentimental, si no també per la familiar. Hospitals i malalties pel mig, que per sort han acabat bé. Mesos sense poder arribar a final de mes perquè no trobava feina fixa, etc. I com sempre, després del dolent ve el bo, i crec que ara estic a la fase bona.
Suposo que també voldreu saber com va amb Ell. Doncs la veritat és que molt bé, sento allò de “ha valgut la pena patir i lluitar”. Sense parlar-ho, deixant-me portar i assumint tots els riscos que això comportava, i quasi bé sense adonar-me’n, m’hi he llençat de cap. I hi estic millor que mai! No ho hem parlat, però a diferència de les altres vegades no cal parlar res, els fets ho diuen tot. No tinc aquell neguit de por d’inestabilitat. El veig a Ell, com em tracta, com em parla, com em mima, com em cuida, i sé que està bé amb mi i que jo estic bé amb ell. I veig com fem plans els dos junts, veig el bé que estem, veig que hem fet un pas cap endavant. M’ha demostrat que ara ja hi és del tot, que m’estima i que no li importa gens fer coses per mi, per tant, que més puc demanar?
He après que no s’ha de córrer, que cada persona necessita el seu temps, que el que hagi de ser serà, i que no hem d’aturar les nostres vides. He après que la felicitat requereix paciència, que tot arriba algun dia, i que no hem de perdre tant de temps pensant en què passarà i viure més el dia a dia.
Ja no tinc la necessitat de dir-li que l’estimo, perquè ja ho sap, Ja no he d’anar en compte de dir o fer segons el què, perquè ara ja li tinc la màxima confiança per fer o dir tot allò que vull, perquè ara ja m’ha demostrat que m’estima tal com sóc. Esperant que duri molt temps…
Bones festes i bon any per tots/es!!!
Els millors desitjos!!
P.D: estat d’ànim: 9! (no és un 10 pq tinc ressaca de les festes)
Jo sóc Ella 