Monthly Archives: Novembre 2012

Carta per a tu (per a Ell)

Penso. Reflexiono, i arribo a la conclusió que estic molt bé amb tu, però sóc conscient que això s’acabarà. I sí, m’entristeix, però s’ha de tocar de peus a terra. No seré jo qui acabi aquesta relació, i no ho faré perquè jo estic molt bé amb tu, amb els teus pros i amb els teus contra, però estic bé al teu costat. Fins i tot, ja m’he acostumat a coses teves que abans em molestaven. No busco una altra cosa, no ho faig perquè no ho necessito, tu ja m’omples. No sé si és que em conformo amb poc o que t’estimo tant que ja en tinc prou. Però també t’he de dir que en part estic esperant que s’acabi, suposo que perquè estic molt conscienciada que en sec se’t girarà i em diràs que tu i jo som amics però res més, i que ho vols deixar estar. Després de no sé quantes vegades, quan arribi aquest moment ja no m’ha de sorprendre, i espero prendre-me’l amb indiferència, no perquè no m’importi ni em faci mal, si no perquè ja fa molt temps que m’estic preparant per quan arribi. També t’he de dir que quan això passi, tu potser no en seràs conscient, però serà el final definitiu.

Saps què crec? Que no estàs enamorat de mi, estàs molt enamorat, el que passa que ho sents d’una manera diferent a com ho havies sentit fins ara. I tu no ho saps, perquè jo no entro als teus plans. Als teus plans hi ha la llibertat de trobar a una tia espectacular, ben guapa, que quan et vegi la gent pel carrer t’envegin, que et faci sentir el tio més afortunat del món. Però un dia valoraràs el respecte, la comprensió, l’atenció, l’estima, el sacrifici, la voluntat, la bondat…tot el que jo t’he donat, i serà tard. I arribo en aquesta conclusió perquè no trobo una altra explicació al teu comportament: ens veiem cada dia, em truques, m’envies missatges, dormim junts moltes nits, acabem dient que som parella de cara a la gent, compartim tots els nostres problemes, alegries, ens fem costat un a l’altre, pràcticament vivim junts, i no fem res que ens diferencií del que és realment una parella. I si no sents res per una persona, això no ho fas. Et pots equivocar, però només una vegada, no 3, 4 o més. Una altra cosa és que ho vulguis veure o no, perquè com t’he dit jo no entro als teus plans. És com que estàs vivint una relació perquè et surt de dins i et deixes portar i veus que potser no sóc la noia amb qui havies somniat, i quan et pares a reflexionar això te n’adones que m’estimes molt, però que no t’atrec el suficient, i penses que això no és amor, i que per tant, s’ha d’acabar.

No sé tu, però a mi els anys ja em pesen, en el sentit que ja em vull centrar i no vull anar més de flor en flor, i en siguis conscient o no, aquesta és la última oportunitat de compartir els meus plans de futur amb tu. Pots acceptar o pots rebutjar. Pots triar seguir al meu costat o trencar aquesta relació que ha marcat un tros de la teva vida.

Passi el que passi, t’he estimat molt i ho segueixo fent. Gràcies per ser-hi, no sé si per sempre, però gràcies. 

Anuncis

4 comentaris

Filed under Uncategorized

Si es podés veure el futur…

A vegades les coses no són fàcils, però tot és qüestió de saber-les agafar d’una manera o d’una altra. S’ha d’intentar tirar endavant i no ofuscar-se. 

Estic contenta, estic bé, però dins al meu cap hi ha coses que es van movent. En el tema del cor, em deixo portar, però sempre hi ha un moment que em pregunto què estic fent, si faig bé, si he de seguir o si ho he de deixar. Estic molt bé amb Ell, però com que aquesta història s’ha repetit uns quants cops sempre tinc la por de que tot canvii en sec. Sé que he de viure i no ho he de pensar, però a vegades és inevitable, tot i que quan se’m passa pel cap passo pàgina ràpid. Me l’estimo, l’estimo moltíssim, i m’encanta tenir-lo al costat. M’agrada quan està tan carinyós amb mi, quan és atent, amable, quan em fa riure, quan tenim aquesta complicitat! És molt difícil no tornar-se a fer il·lusions. Quan ens veiem al vespre m’encanta explicar-li les coses del dia, les meves ratllades, les meves preocupacions, o compartir-hi les meves alegries, rialles… I m’omple quan Ell fa el mateix amb mi. Perquè hi som els 2, jo per Ell i Ell per mi, i saber que sempre pots comptar amb aquesta persona em gratifica. Però tinc la sensació que encara no hi confio del tot, que he d’anar tocant de peus a terra, encara no em puc enlairar, i quan se’m passa pel cap la por, bff…em posaria a plorar. També tinc molt clar que si això torna a fallar, s’acaba la història i m’entristeix pensar-ho.

Només espero i desitjo que duri molt temps, i que hi sigui sempre.

T’estimo

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

Tot es va posant a lloc

Ho sé, fa molt que no escric. Resumidament, em van agafar a l’oferta de feina i estic la mar de contenta. He canviat. He tornat a ser la persona que feia anys havia desaparegut, i això m’ha donat una força i una vitalitat que encara l’estic tastant i espero que duri molt. 

No només he aconseguit tenir les hores ocupades, si no que m’he tornat simpàtica, riallera, divertida, positiva,…amb ganes de tot! 

És curiós, abans pensava que fins que trobés a la persona que em fes feliç mai tocaria aquest nivell, i he vist que ho valorem massa. Ha sigut el treball el que m’ha donat el que necessitava. Com podeu comprendre les meves ratllades depressives també han desaparegut. Però encara hi ha una cosa que de tant en tant em fa ballar el cap…Ell.

He fet molt treball psicològic, he analitzat el bo i el dolent, he reflexionat, amb la mesura justa, i sí, ho he acceptat, Ell ha de fer la seva vida i jo la meva, el problema es que estem fent la vida junts. Per mi no és ben bé un problema, perquè m’encanta estar amb ell, i a més, com he dit, pràcticament no tinc temps per donar voltes a les coses i per tant, no és un drama. Però sí que en algun moment hi penso, és inevitable.

Quan estic amb ell, em sento segura, tranquil·la, a gust. I m’encanta compartir el temps amb ell, m’encanta divertir-me al seu costat, perquè us asseguro que des de que jo estic millor, que tot és millor! M’entristeix però, quan penso, que qualsevol dia d’aquests Ell o jo podem conèixer a algú, i llavors, tot això es trencarà. I la veritat, creia que ho tenia assumit, però una conversa que vam tenir l’altre dia em va fer veure la realitat, que si ara Ell coneix a algú, a mi em destrossarà. Puc acceptar no ser la seva parella i ser la seva amiga, però per mi encara és molt difícil assumir que un dia d’aquests, tot això que està compartint amb mi, ho vagi a compartir amb una altra.

Suposo, que el millor que puc fer és deixar-ho tot en mans del destí i no donar-hi més voltes, com diu la meva tieta àvia, “Quan siguem al ball, ja ballarem”!

 

Ara toca viure!

 

 

Estat d’ànim: 8

1 comentari

Filed under Uncategorized