Missió impossible?

És molt difícil controlar la situació, i crec que se m’escapa de les mans.

Com vaig explicar, em vaig enfadar molt, i em creia a mi mateixa i a la meva força, però coses de la vida, dilluns vaig tenir un dia de merda, un dia d’aquells que veus que tens un problema i no saps com sortir-ne i ningú et pot ajudar, et veus en un pou. I quan vaig decidir posar-me al llit per intentar dormir i deixar de plorar i pensar, Ell va aparèixer al mòbil. Primer no li volia explicar, però quan et sents tan sola, ofegada i perduda, no es pot dir que no a una mà que et vol ajudar, i menys si es tracta d’algú que en aquests moments sempre hi havia sigut.

A dos quarts d’una de la nit em va venir a buscar i se’m va endur a seva casa, per distreure’m, per intentar donar-me forces, per escoltar-me i per mirar de buscar una solució. I al matí vaig començar a veure una mica la llum. Després d’aquest gest és difícil negar-li la paraula o seguir enfadada. Hi va ser.

I ara, sembla que no hagués passat res fa una setmana, i això em fa una por! Ja no estic enamorada d’ell, però tornem a tenir una relació forta i és difícil trencar lligams amb algú amb qui has compartit tant. I com més estic amb ell, més em costa desprendre-me’n. I fa por perquè si tornem a compartir hi ha moltíssimes possibilitats que tornem a acabar al mateix punt. I quan es porta bé amb mi, llavors costa molt dir NO.

Què he de fer? La història, una vegada més, es repeteix.  No puc tancar els ulls després de tot, no puc ser indiferent, però… com faig fora de la meva vida a algú que estimo i que quan el necessito segueix estant aquí?

No vull tornar a lluitar, em va deixar les coses molt clares.  Ja no vull entendre les coses que fa, si realment sent alguna cosa, només vull saber com ho he de fer perquè no ens torni a afectar. I és fàcil si penso que he de fer la meva vida, independentment de que a Ell el tingui al costat com un amic, però i el dia que Ell estigui amb una altra, ho suportaré? No vull passar per aquí i no vull córrer riscos que no serveixen per res.

Vull conèixer a algú, algú que em faci tornar a somniar, algú que em valori, que m’abraci, que hi sigui, que s’enamori de mi, no només aquest apreci de perquè caic bé. I Ell mai serà aquest algú perquè Ell s’enamora del físic, no de la persona, i en aquest sentit, jo no sóc el seu estil. L’única cosa que em sap greu és que quan això passi, quan un dels dos conegui a algú, les coses deixaran de ser com són. Ja no hi serem sempre, ja no compartirem tots aquests moments, serem persones secundaries perquè seria massa estrany i incòmode conviure amb la situació.

 

He d’aprendre a canviar les coses. He d’aprendre a dir-te adéu, tot i que se’m trenqui el cor. No dubtis però, que mai t’oblidaré i que una part de mi sempre t’estimarà. Tu també m’has marcat.

 

 

 

Estat d’ànim: 7

3 comentaris

Filed under Uncategorized

3 responses to “Missió impossible?

  1. Hola Ella, fa dies que segueixo el teu bloc i, tot i estar temptat de deixar algun missatge, al final he optat per no fer-ho perquè el desconeixement de la teva història fa que fàcilment puguès ficar-me allà on no toca.

    Avui al final m’he decidit, però no tant a donar-te algun consell (que si el tingués abans me l’aplicaria jo mateix) sinó simplement a enviar-te una mica d’ànim i força, encara que sigui virtual. M’imagino el que estàs passant i sé per experiència que tot porta un procés que no et pots saltar (que seria lo ideal, suposo). És un temps on sembla que tot és negre però que s’ha de passar sigui com sigui. Però com tu bé has dit, has de tenir clar que hi ha més vida fora, i que quan menys t’ho esperis algú tornarà a il·lusionar-te i llavors, com per art de màgia, tot és recol·locarà. No farà que te n’oblidis, però sí que siguis capaç donar-li la importància que cada situació i cada persona, té en cada moment. En els moments més baixos pensa que potser aquest mateix vespre, o demà, la vida et pot donar una sorpresa que no esperes. I més val que estiguis preparada, perquè de vegades els trens pasen només una vegada. Així que ànims, i la mirada sempre endavant, perquè si mires a terra potser no te n’adonis de les oprtunitats que et puguin sortir.

    En fi, no volia dir res i al final m’he acabat enrrotllant… espero no m’ho tinguis en compte! ; )

    • Hola Jaume, moltíssimes gràcies per les teves paraules i els teus ànims! Sé que tens raó amb tot el que dius, he d’aprendre a no aferrar-me tant a les coses, però costa.
      De veritat que si la teva intenció era animar-me ho has aconseguit.
      I per cert, no t’ho tinc en compte, només faltaria. Escriu quan vulguis!

      Salut! ;)

      • I tant si costa! Però en el moment que et creguis de veritat que ho aconseguiràs llavors l’objectiu començarà a estar molt més aprop.
        I si el meu comentari et va animar, encara que només fos una miqueta… llavors ja dono per bo el rotllo! ; )
        Bona nit i molt bon cap de setmana.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s