Monthly Archives: Octubre 2012

Canvis? creuem els dits…

Una llum pàlida, música melancòlica, el volum ben fort i una cigarreta d’herba… mmmm! #millorsmomentsdelavida. M’encanten! Tranquil·litat, reflexió, relax, imaginació,…

Penso en el meu futur, deu ser que he començat a mirar endavant. Demà tinc una entrevista de feina que m’interessa molt, tan debò anés bé i les coses comencessin a canviar. Jugo a imaginar-me com això, poc a poc, ajudaria a transformar les coses. Canvi d’aires, de rutina, gent nova, temps ocupat, il·lusió… ho necessito tant! Avui estic positiva, no sé si es pel peta o per les ganes que en tinc, però espero que això surti bé. Llavors, potser podré tornar a ser aquella persona forta que he sigut a vegades. 

Per aquest cap de setmana m’han fet una proposta interessant, he d’acabar de decidir si anar-hi o no, però crec que podria estar molt bé, una colla gran, cares completament noves, i en ambient de castellers, pinta bé, no? Recordo aquella frase d’Einstein  que deia “si busques realitats diferents, no facis sempre el mateix”, doncs això, m’ho prendré com un consell. 

 

Ell,

És algú especial, és algú que marca, és algú que no vull fora de la meva vida, és algú que necessito, és algú que… és Ell. I crec que s’està convertint en el meu millor amic i crec que fins i tot, potser ho aconseguim. El vull al meu costat, però donant per acabada la relació, el típic “només amics”, bons amics. 

 

 

Estat d’ànim: 7’5

P,D1: sona Laura Segarra. L’he descobert fa poc i, per aquests moments, és perfecte!

Anuncis

3 comentaris

Filed under Uncategorized

Tot ve de cop

La mala sort, igual que la bona, mai ve sola. Sóc conscient que tot són èpoques i que de tot se n’aprèn, i que desprès d’una tempesta arriba la calma. Però ara estic a la tempesta. M’he quedat sense feina, la relació amb Ell (excepte com a amic) s’ha acabat, l’ordinador s’ha mort, el mòbil funciona quan vol, la porta del cotxe se m’ha espatllat, i molts dels amics amb qui quedava abans ja no viuen aquí. 

Em sento sola, i bastant perduda, la veritat. Necessito alguna cosa per tirar endavant, alguna cosa que m’il·lusioni de nou perquè si no massa coses volten dins al cap intentant trobar una sortida, i això no és bo.

I al mateix moment, veig que m’he anat tancant com a persona, ja no sóc qui era. I sé que ara em toca a mi adaptar-me a la situació, i ho intento, i ho seguiré intentant. Però, com he dit, necessito que canvii quelcom abans se m’acabin les forces.

Aquesta situació per la que passo, crec, que en un moment o altre, qui més qui menys hi ha passat. Segur que hi ha més gent com jo, i segur que també n’hi ha que estan pitjor. On vull arribar és que hauria d’existir un grup per aquestes persones, un grup amb qui sortir i fer coses. Un grup que et doni l’oportunitat de començar de zero, gent nova, rutina diferent,…

Tothom té parella, tothom té feina i coses a fer, (jo estava així fins fa poc), i un dia, de cop i volta, et trobes sola, perduda. I sé que no estic sola, que si em passés alguna cosa tindria gent al meu voltant, però vinc d’una família nombrosa, on a casa sempre érem 7 persones, he compartit pis de 4 i 5 habitacions durant molts anys, el que vull dir és que estic acostumada a que sempre hi hagi molta gent pel meu voltant, i ara, això, ha canviat completament. Ara hi són, però a través del telefon, a kilòmetres de distància, 10 minuts a la setmana per fer un cafè… És com que ho he de tornar a construir tot, i després de pràcticament 30 anys, ja no recordo com es fa.

Ara mateix m’agradaria tenir una estabilitat, emocional, laboral, tenir projectes, tenir una parella amb qui tenir fills, tenir somnis. I estic totalment al bàndol contrari. Sí, direu que tot és qüestió de canviar-ho, ho sé, però no és tan fàcil, i crec que no en sé gaire.

 

Esperant…

 

 

 

Estat d’ànim: 5

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

Missió impossible?

És molt difícil controlar la situació, i crec que se m’escapa de les mans.

Com vaig explicar, em vaig enfadar molt, i em creia a mi mateixa i a la meva força, però coses de la vida, dilluns vaig tenir un dia de merda, un dia d’aquells que veus que tens un problema i no saps com sortir-ne i ningú et pot ajudar, et veus en un pou. I quan vaig decidir posar-me al llit per intentar dormir i deixar de plorar i pensar, Ell va aparèixer al mòbil. Primer no li volia explicar, però quan et sents tan sola, ofegada i perduda, no es pot dir que no a una mà que et vol ajudar, i menys si es tracta d’algú que en aquests moments sempre hi havia sigut.

A dos quarts d’una de la nit em va venir a buscar i se’m va endur a seva casa, per distreure’m, per intentar donar-me forces, per escoltar-me i per mirar de buscar una solució. I al matí vaig començar a veure una mica la llum. Després d’aquest gest és difícil negar-li la paraula o seguir enfadada. Hi va ser.

I ara, sembla que no hagués passat res fa una setmana, i això em fa una por! Ja no estic enamorada d’ell, però tornem a tenir una relació forta i és difícil trencar lligams amb algú amb qui has compartit tant. I com més estic amb ell, més em costa desprendre-me’n. I fa por perquè si tornem a compartir hi ha moltíssimes possibilitats que tornem a acabar al mateix punt. I quan es porta bé amb mi, llavors costa molt dir NO.

Què he de fer? La història, una vegada més, es repeteix.  No puc tancar els ulls després de tot, no puc ser indiferent, però… com faig fora de la meva vida a algú que estimo i que quan el necessito segueix estant aquí?

No vull tornar a lluitar, em va deixar les coses molt clares.  Ja no vull entendre les coses que fa, si realment sent alguna cosa, només vull saber com ho he de fer perquè no ens torni a afectar. I és fàcil si penso que he de fer la meva vida, independentment de que a Ell el tingui al costat com un amic, però i el dia que Ell estigui amb una altra, ho suportaré? No vull passar per aquí i no vull córrer riscos que no serveixen per res.

Vull conèixer a algú, algú que em faci tornar a somniar, algú que em valori, que m’abraci, que hi sigui, que s’enamori de mi, no només aquest apreci de perquè caic bé. I Ell mai serà aquest algú perquè Ell s’enamora del físic, no de la persona, i en aquest sentit, jo no sóc el seu estil. L’única cosa que em sap greu és que quan això passi, quan un dels dos conegui a algú, les coses deixaran de ser com són. Ja no hi serem sempre, ja no compartirem tots aquests moments, serem persones secundaries perquè seria massa estrany i incòmode conviure amb la situació.

 

He d’aprendre a canviar les coses. He d’aprendre a dir-te adéu, tot i que se’m trenqui el cor. No dubtis però, que mai t’oblidaré i que una part de mi sempre t’estimarà. Tu també m’has marcat.

 

 

 

Estat d’ànim: 7

3 comentaris

Filed under Uncategorized