Tot el que sempre t’he volgut dir i no m’he atrevit

Sempre he tingut alguna cosa una mica de “bruixa”, tinc pressentiments, i quan els tinc, casi mai em fallen. El què ha passat avui sabia que passaria, i per molt que em dolgui, no podia allargar-ho més, no podia fer-ho per mi mateixa.

Us explico,

Jo (normalment) era una noia alegre, simpàtica, divertida, esbojarrada, amb molta gent sempre al meu voltant, amb somnis, projectes… Com us vaig dir l’altre dia, fa temps que no estic bé, que no sóc jo. Què va passar? doncs entre d’altres coses, a part de fer-me gran, etc, el que va passar va ser que vaig conèixer a Ell i em vaig deixar portar, perquè sí, perquè sóc una romàntica, perquè tal com ens vam conèixer era una història molt maca, perquè veia que compartíem moltes coses, perquè potser era més a prop de tenir allò que volia en aquell moment…bé, és igual, la qüestió és que vaig voler apostar per Ell, i com tota juguesca, tenia el seu risc.

Us preguntareu que si tan “bonic” era, per què vaig deixar de ser com era? Doncs perquè jo vaig voler donar-ho tot per ell, i sense adonar-me’n vaig anar deixant tot el meu món a banda, i a canvi, Ell m’ha menyspreat, perquè no m’ha valorat, perquè m’ha anat tancant com a persona, m’ha apagat. Ha tingut coses maques, detalls, i hi ha hagut moments que m’ha pogut fer sentir molt bé i la persona més afortunada, però els prínceps blaus no existeixen, ja ho deien fa anys els Sopa de Cabra; i tot i que s’ha de tenir en compte que ningú és perfecte, i que tots tenim coses, jo també, hi ha coses que es poden tolerar i n’hi ha que no. I crec que ara hem creuat la línia. Sempre us he explicat més les parts bones que les dolentes, i és bo que les conegueu, però també heu de saber l’altra cara de la moneda, el que només jo sé. Tot el que he aguantat, tot el que he arribat a fer per ell.  Ell sempre s’ha cregut més que jo, segons ell tot ho fa millor, es pot passar hores al meu costat mirant el pc, llegint el diari, jugant al mòbil sense fer-me cas, em pot fer quedar en ridícul, em pot tractar com un juguet: ara et vull, ara no et vull. I les coses, no funcionen així. Jo tinc molta paciència i un cor molt gran, i per sort o per desgràcia, ni que últimament res em surti bé, entenc d’amor. I sempre he estat conscient que el que Ell em donava no era amor. Eren fets i paraules falsos, però arriba un moment que com que també hi ha coses bones, aquestes les ignores, te les calles, les aguantes, i vas fent. Algú a qui m’estimo molt em va dir “de cada 10 dies que et veig, 6 estàs malament per Ell“, i era veritat. Jo no he pres mai drogues (porros, i ja està), però per mi, l’amor, a vegades ha pogut arribar a ser la pitjor droga que he tastat mai, la que fa més mal. Però com hi ha dies que et fa volar, somniar, riure, i sentir-te la persona més forta del món, hi tornes a caure. I Ell ha sigut això. I jo feia temps que me n’adonava que hi estava enganxada i que no era bo, però hòstia, el vici és el vici! Què hi te a veure això en que m’he anat tancant? Doncs que a conseqüència de com em tractava (que jo crec que molts cops ho feia inconscientment) jo m’anava tornant menys atrevida, creient que potser era millor callar per si no estava a l’alçada, creient que tot el que feia jo, al seu costat no era important. A vegades intentava fer alguna broma o explicar-li alguna cosa que podria arribar a ser emocionant, però Ell mai escoltava. I noto que m’he anat fent petita, petita… I què et fa voler seguir estant amb una persona així? Els bons moments dels que tant us he parlat. Podeu pensar que ja tornem a estar al mateix punt, al peix que es menja la cua, però no, aquest cop he obert els ulls.

Avui he parlat amb Ell. Portàvem uns dies que estava la mar de maco amb mi, carinyós, atent, agradable… tot anava prou bé, fins que una nit jo vaig marxar a dormir abans i ell es va quedar de festa. I quan va tornar i ens vam despertar, ja no estava igual. Tot el dia passant bastant, m’havia d’acompanyar a un sopar i em va dir que no venia, a la nit no va sortir, em contestava borde, no sé, estava fred, distant, perquè com us he dit, sóc una mica bruixa, i moltes coses no em fan falta averiguar-les per saber que estan passant. I el cas és que perquè no en té prou amb mi, perquè s’agobia al meu costat o potser per casualitat, no ho sé, però el cas és que ha anat a buscar a algú. Ho sé. Ell no m’ho ha dit, i no estic paranoica. Ho sé per la seva manera d’actuar, ho sé per com em va fer sentir diumenge, intentant capgirar la truita al que dins al seu inconscient era un remordiment de que sabia que no s’estava portant bé amb mi. I ho he acabat de saber avui amb la cara que feia quan ha entrat per la porta. No sé si amb aquesta altra noia ha fet alguna cosa o no, tampoc dic que n’estigui enamorat, però existeix, ara mateix té algú al cap. I és que si una cosa s’aprèn d’escoltar tant als altres és coneixe’ls del tot, a vegades casi més que a ells mateixos.

Com us deia, avui hem parlat, i quan li he dit que jo no entenia la seva manera d’actuar envers a mi i que jo no sabia com reaccionar, m’ha contestat de la mateixa manera que un contesta “sí, sí, macarrons em van bé per dinar“. On està el problema? que a vegades ens liem i a vegades no, tranquil·la, no ens embolicarem més i ja està. Que fem coses de parella? a partir d’ara ens veiem un dia de tant en tant només i ja està, solucionat. Què més? Que si et pots liar amb algú? És clar, així jo trobo a xatis.

He al·lucinat. La indiferència que mostrava i les respostes que m’ha donat m’han semblat una falta de respecte impressionants! M’ha deixat parada. Jo plorant i ell mirant Polònia. I quan li he dit que plorava perquè el perdia es posa a riure i diu: però si mai m’has tingut! De veritat que el poc que m’ha dit avui, m’ha servit de molt. I ara li dedico un VÉS A LA MERDA ben fort! Crec que ets un egoista i que tens molta barra!

Ell

Desprès de pràcticament dos anys, de tot el que hem compartit, de tots els cops que t’he ajudat, de totes les vegades que t’he escoltat, de tots els favors que t’he fet, de tots els cops que t’he acollit, i un llarg etc., desprès de tot això reacciones com que t’importo una merda? Gràcies, moltes gràcies. Sabia que mai havies estat enamorat de mi, però no sabia que havia significat tan poc a la teva vida. Avui t’has passat! No m’has vist mai enfadada, oi? trista, rallada, de mal humor, però enfadada?? Doncs benvingut, perquè la bona persona que tu has conegut, la que sempre s’enfada però li passa, la que sempre segueix sent-hi, aquesta persona ha marxat avui amb la teva indiferència. T’he dit plorant que t’havia perdut, i tu m’has dit que no. I saps què? És veritat, no t’he perdut, m’has perdut tu a mi.

Si realment t’importo, (com a amiga) m’ho hauràs de demostrar, i molt.

Estat d’ànim: 5,5

P.D: Avui no m’han trencat el cor, avui m’he sentit més menyspreada i enganyada que mai. Arrepentida d’haver malgastat tant temps de la meva vida per algú en qui creia i que no val pas res.

2 comentaris

Filed under Uncategorized

2 responses to “Tot el que sempre t’he volgut dir i no m’he atrevit

  1. dada

    Sincerament, crec que no et mereix ni com amiga. Sé què és difícil desenganxar-se, però crec que hauries de fer net del tot, que desaparegués de la teva vida, i potser, d’aquí a un temps, podeu ser amics de nou, ara per ara, ho veig una mica difícil.
    Ànims, i torna a ser la Ella que vaig conèixer!;)

  2. mARIA

    Hola,
    Acabo de llegir els teus comentaris i m’has fet plorar, pq vaig tenir una situació semblant com el teu pero no tant, m’ha fet recordar del tot. Menysmal que no sóc l’unica que passa el mateix que tu :)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s