Monthly Archives: Setembre 2012

Si te’n vas no tornis més

Estic bé, animada, no com les altres vegades.

I si m’he estovat ha sigut per culpa de ma mare, no per mi mateixa. Si t’he contestat els missatges és perquè en el fons t’enyoro, perquè tu també em vas estovar, quan em vas dir que t’havia marcat, quan em recordaves que havíem compartit molts moments, quan m’abraçaves tan fort que jo m’havia d’aguantar les ganes de tornar-te l’abraçada.

Saps? en part no vull que deixis de dir-me coses, però sé que no ho he de fer, sé que m’he de mantenir dura, sé que m’he de fer a la idea de que això s’ha acabat, perquè tornarem a acabar al mateix punt, perquè tu no vols estar amb mi, perquè tu no m’estimes de la mateixa manera. Perquè jo no sóc blanca de pell, ulls clars i rossa de cabell, perquè a mi em mires i no t’agrado, perquè jo no sóc prou per tu.

I costa, costa fer fora de la teva vida a algú que també t’ha marcat, però he de recordar tot el dolent. Sé que si decideixo seguir sent amiga teva em tornaré a fer mal, les coses no canviaran. Tu mateix em vas dir que per molt que jo em currés les coses tu no canviaries, no t’enamoraries de mi, i jo no sé fer-ho d’una altra manera. Perquè t’estimo.

Llavors, quin sentit té? Em moro de ganes de que ara estiguessis aquí, amb mi, però seria un altre moment d’aquests “falsos”. I no puc seguir sent amiga teva sabent que al mateix moment estàs quedant i filtrejant amb una altra persona, sabent que en sec, un dia, pots deixar d’estar com sempre amb mi perquè el teu temps li dedicaràs a una altra, i llavors aquest buit encara serà pitjor.

La veritat és que et trobo a faltar, però tampoc crec que et mereixis tornar a tenir totes les meves atencions. No t’ho mereixes quan per tu només sóc una bona amiga que et va molt bé tenir mentre no tens a ningú més. La diferència és que jo et recordaré tota la vida i tu m’oblidaràs ràpid. Mai voldràs reconèixer el que he sigut per tu, mai et voldràs comprometre a tenir res amb mi, mai voldràs fer un pas més.

I em fot, em rebenta, m’indigna…seguir-te estimant.

Estat d’ànim: 7,5

 

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

Tot el que sempre t’he volgut dir i no m’he atrevit

Sempre he tingut alguna cosa una mica de “bruixa”, tinc pressentiments, i quan els tinc, casi mai em fallen. El què ha passat avui sabia que passaria, i per molt que em dolgui, no podia allargar-ho més, no podia fer-ho per mi mateixa.

Us explico,

Jo (normalment) era una noia alegre, simpàtica, divertida, esbojarrada, amb molta gent sempre al meu voltant, amb somnis, projectes… Com us vaig dir l’altre dia, fa temps que no estic bé, que no sóc jo. Què va passar? doncs entre d’altres coses, a part de fer-me gran, etc, el que va passar va ser que vaig conèixer a Ell i em vaig deixar portar, perquè sí, perquè sóc una romàntica, perquè tal com ens vam conèixer era una història molt maca, perquè veia que compartíem moltes coses, perquè potser era més a prop de tenir allò que volia en aquell moment…bé, és igual, la qüestió és que vaig voler apostar per Ell, i com tota juguesca, tenia el seu risc.

Us preguntareu que si tan “bonic” era, per què vaig deixar de ser com era? Doncs perquè jo vaig voler donar-ho tot per ell, i sense adonar-me’n vaig anar deixant tot el meu món a banda, i a canvi, Ell m’ha menyspreat, perquè no m’ha valorat, perquè m’ha anat tancant com a persona, m’ha apagat. Ha tingut coses maques, detalls, i hi ha hagut moments que m’ha pogut fer sentir molt bé i la persona més afortunada, però els prínceps blaus no existeixen, ja ho deien fa anys els Sopa de Cabra; i tot i que s’ha de tenir en compte que ningú és perfecte, i que tots tenim coses, jo també, hi ha coses que es poden tolerar i n’hi ha que no. I crec que ara hem creuat la línia. Sempre us he explicat més les parts bones que les dolentes, i és bo que les conegueu, però també heu de saber l’altra cara de la moneda, el que només jo sé. Tot el que he aguantat, tot el que he arribat a fer per ell.  Ell sempre s’ha cregut més que jo, segons ell tot ho fa millor, es pot passar hores al meu costat mirant el pc, llegint el diari, jugant al mòbil sense fer-me cas, em pot fer quedar en ridícul, em pot tractar com un juguet: ara et vull, ara no et vull. I les coses, no funcionen així. Jo tinc molta paciència i un cor molt gran, i per sort o per desgràcia, ni que últimament res em surti bé, entenc d’amor. I sempre he estat conscient que el que Ell em donava no era amor. Eren fets i paraules falsos, però arriba un moment que com que també hi ha coses bones, aquestes les ignores, te les calles, les aguantes, i vas fent. Algú a qui m’estimo molt em va dir “de cada 10 dies que et veig, 6 estàs malament per Ell“, i era veritat. Jo no he pres mai drogues (porros, i ja està), però per mi, l’amor, a vegades ha pogut arribar a ser la pitjor droga que he tastat mai, la que fa més mal. Però com hi ha dies que et fa volar, somniar, riure, i sentir-te la persona més forta del món, hi tornes a caure. I Ell ha sigut això. I jo feia temps que me n’adonava que hi estava enganxada i que no era bo, però hòstia, el vici és el vici! Què hi te a veure això en que m’he anat tancant? Doncs que a conseqüència de com em tractava (que jo crec que molts cops ho feia inconscientment) jo m’anava tornant menys atrevida, creient que potser era millor callar per si no estava a l’alçada, creient que tot el que feia jo, al seu costat no era important. A vegades intentava fer alguna broma o explicar-li alguna cosa que podria arribar a ser emocionant, però Ell mai escoltava. I noto que m’he anat fent petita, petita… I què et fa voler seguir estant amb una persona així? Els bons moments dels que tant us he parlat. Podeu pensar que ja tornem a estar al mateix punt, al peix que es menja la cua, però no, aquest cop he obert els ulls.

Avui he parlat amb Ell. Portàvem uns dies que estava la mar de maco amb mi, carinyós, atent, agradable… tot anava prou bé, fins que una nit jo vaig marxar a dormir abans i ell es va quedar de festa. I quan va tornar i ens vam despertar, ja no estava igual. Tot el dia passant bastant, m’havia d’acompanyar a un sopar i em va dir que no venia, a la nit no va sortir, em contestava borde, no sé, estava fred, distant, perquè com us he dit, sóc una mica bruixa, i moltes coses no em fan falta averiguar-les per saber que estan passant. I el cas és que perquè no en té prou amb mi, perquè s’agobia al meu costat o potser per casualitat, no ho sé, però el cas és que ha anat a buscar a algú. Ho sé. Ell no m’ho ha dit, i no estic paranoica. Ho sé per la seva manera d’actuar, ho sé per com em va fer sentir diumenge, intentant capgirar la truita al que dins al seu inconscient era un remordiment de que sabia que no s’estava portant bé amb mi. I ho he acabat de saber avui amb la cara que feia quan ha entrat per la porta. No sé si amb aquesta altra noia ha fet alguna cosa o no, tampoc dic que n’estigui enamorat, però existeix, ara mateix té algú al cap. I és que si una cosa s’aprèn d’escoltar tant als altres és coneixe’ls del tot, a vegades casi més que a ells mateixos.

Com us deia, avui hem parlat, i quan li he dit que jo no entenia la seva manera d’actuar envers a mi i que jo no sabia com reaccionar, m’ha contestat de la mateixa manera que un contesta “sí, sí, macarrons em van bé per dinar“. On està el problema? que a vegades ens liem i a vegades no, tranquil·la, no ens embolicarem més i ja està. Que fem coses de parella? a partir d’ara ens veiem un dia de tant en tant només i ja està, solucionat. Què més? Que si et pots liar amb algú? És clar, així jo trobo a xatis.

He al·lucinat. La indiferència que mostrava i les respostes que m’ha donat m’han semblat una falta de respecte impressionants! M’ha deixat parada. Jo plorant i ell mirant Polònia. I quan li he dit que plorava perquè el perdia es posa a riure i diu: però si mai m’has tingut! De veritat que el poc que m’ha dit avui, m’ha servit de molt. I ara li dedico un VÉS A LA MERDA ben fort! Crec que ets un egoista i que tens molta barra!

Ell

Desprès de pràcticament dos anys, de tot el que hem compartit, de tots els cops que t’he ajudat, de totes les vegades que t’he escoltat, de tots els favors que t’he fet, de tots els cops que t’he acollit, i un llarg etc., desprès de tot això reacciones com que t’importo una merda? Gràcies, moltes gràcies. Sabia que mai havies estat enamorat de mi, però no sabia que havia significat tan poc a la teva vida. Avui t’has passat! No m’has vist mai enfadada, oi? trista, rallada, de mal humor, però enfadada?? Doncs benvingut, perquè la bona persona que tu has conegut, la que sempre s’enfada però li passa, la que sempre segueix sent-hi, aquesta persona ha marxat avui amb la teva indiferència. T’he dit plorant que t’havia perdut, i tu m’has dit que no. I saps què? És veritat, no t’he perdut, m’has perdut tu a mi.

Si realment t’importo, (com a amiga) m’ho hauràs de demostrar, i molt.

Estat d’ànim: 5,5

P.D: Avui no m’han trencat el cor, avui m’he sentit més menyspreada i enganyada que mai. Arrepentida d’haver malgastat tant temps de la meva vida per algú en qui creia i que no val pas res.

2 comentaris

Filed under Uncategorized

Perduda…

Estic així perquè no estic bé, i perquè tu en sec no estàs igual.  Per uns moments penso que sóc jo, però tu hi col·labores, i em fas creure que sí, que sóc jo, però has de reconèixer que tu tampoc estàs igual, i no és només pel meu estat d’ànim.

No  t’entenc, i a vegades em sento utilitzada. Jo no entenc que un dia estiguis la mar de simpàtic i carinyós amb mi, que em tinguis en compte en els teus plans, que ens liem, que ens ho passem bé, i en sec, de cop i volta, casi ni em dirigeixis la paraula, estiguis fred, seriós, i m’ignoris. Si no vols que estigui amb tu, no em diguis de venir. Però pensa’t les coses, a mi aquesta inestabilitat no em fa sentir gens còmoda, no sé com he d’actuar entre nosaltres dos, no sé quan tinc dret a fer-te un petó o una abraçada i quan no, no sé quan t’he de comptar en els meus plans i quan no, perquè tan pot ser que et faci il·lusió com que en sec t’agobii, ,en canvi tu ho fas sense pensar i tan tranquil, que t’interessa que hi sigui, doncs ja ho dones per fet i la mar de bé, que aquell dia tens ganes d’embolicar-te amb mi, doncs perfecte, perquè saps que no et diré que no, però jo no estic al mateix lloc que tu, jo he de tenir en compte si ho vols o si no, si et pot agradar o en sec sóc molt pesada per fer alguna cosa que tu també fas quan et ve de gust.  Perquè para’t a pensar-hi un moment, és així. I no podem estar sempre igual. Jo necessito estar bé, necessito una seguretat i saber fins a on puc comptar amb tu. I ho aguanto perquè m’importes, però i jo? T’importo? Fins a quin punt? Quants dies al mes?

Potser m’equivoco, però jo noto que sempre hi sóc, que no m’importa gens fer coses per tu, perquè t’aprecio i perquè no em suposa cap sacrifici, les faig perquè vull, perquè em venen de gust fer-les amb tu, però quan veig que a tu a vegades sí que et costa, quan em fas sentir com una nosa, quan no t’interessen… llavors, jo ho noto, em rallo, i la culpa és meva, perquè tu estàs igual que sempre, oi?

Si per tu, quan estic trista o apagada, la solució és ignorar-me, que sapiguis que això no m’ajuda. Si vols que estigui millor, és tan fàcil com fer-me una abraçada i demostrar-me que hi ets, i amb això no t’estic dient pas que estiguis tota l’estona pendent de mi.

He volgut creure que no passava res, que sóc jo, però els dos sabem que no només sóc jo.

T’estimo, però no sé qui sóc per tu, i no sé què fer més perquè em valoris, m’escoltis, i caure’t bé amb normalitat, no només a dies.

Diga’m què hem de fer, però aquest cop de veritat.

 

Saps que m’agrada de tu? quan potser no tinc un bon dia però em reps amb un somriure i em dius quatre coses i se’m passa totalment, em carregues d’energia. Però si no estic bé i veig que tu estàs tan distant, no m’ajuda a sentir-me a gust.

T’he dit que no em vull enfadar, i és veritat, i a més estic cagada, perquè saps que no et vull perdre, però m’estic fent mal. I em fa por parlar de tot això amb tu, em fa por perquè em sortiràs amb un: “ai, què vols??” i llavors l’únic que aconseguiré és més distància.

 

Estat d’ànim: 4

 

 

1 comentari

Filed under Uncategorized

Ara per ara

Ara per ara no estic bé.

Ja fa massa temps que no em trobo bé enlloc, que noto que no acabo d’encaixar. Desmotivada, de tot. I  ara és quan me n’adono que he de fer alguna cosa, i que m’he passat temps buscant algun motiu per donar-li la culpa, però eren excuses.

No és que aquella amiga estigui estranya, no és que Ell em posi les coses difícils, no és que res em surti bé, també he de reconèixer que n’hi ha que m’hi surten…sóc jo. I potser ha arribat el moment d’actuar abans no em carregui tot el que m’envolta, poc a poc.

Suposo que m’he anat fent gran i trobo a faltar coses que m’il·lusionaven fa uns anys i ara ja no em criden l’atenció.

Sobre Ell, les coses no estan iguals que abans, perquè mai són iguals, però no l’he perdut. I ara pera ara, suposo, que estan bé així, tot i que no sé quant temps tardaré a valorar  si és millor que es quedin així o que comenci a buscar el meu objectiu en un altre lloc.

Estat d’ànim del dia: 6,5

P.D: Bona nit i INDEPENDÈNCIA! ;)

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized