Ràbia

M’ha fet ràbia, és clar que m’ha fet ràbia!!! Per diversos motius. Primer, perquè havia aconseguit estar bé i ser optimista. Segon, perquè ja no et trobava a faltar, però perquè he anat fent coses. I avui que m’he quedat sense plans i que ningú podia quedar m’has dit que tu estaves de “parrandeo” però que no hi podies fer res, que no podia vindre perquè et molestava, i va i et presentes a la ciutat on estic jo, quan m’havies dit que no podies. Jo mai et deixaria de banda, i menys si estàs sol i no tens ningú. Però suposo que aquí està la diferència entre els dos…

I m’ha fet ràbia perquè t’he fet cas, he trucat a una persona que no truco mai, i vés per on, ja l’havies trucat tu abans. Havia aconseguit animar-me aquesta nit, però tu m’has trencat els plans. I el que més em fot es que no aconsegueixo odiar-te! Sempre em deies que era molt bona persona, i no saps l’estúpida que m’he arribat  a sentir per se-ho!

Demà tornaré a estar bé, però avui he caigut per unes hores a aquell moment que no volia recaure. Avui, això és un escrit d’aquells de dissabte a la nit, de nit de merda i de mal gust. D’aquells que te’n vas cap a casa amb les llàgrimes als ulls per sentir-te idiota i derrotada per tu mateixa.

Ni tan sols l’escrit és bo…

M’acomiado amb Eduard Canimas, amb el seu:

..  I ara ens cau el cel a sobre,
tot comença i tot s’acaba.
Tot s’acaba quan comença
un nou viatge, un nou paisatge.

Avui és un dia gris,
no sé què fer ni què puc dir-te.
Només vull que es posi a ploure
i se m’esborri la memòria

 

 

P.D: estat d’ànim: 6