Dia 7 – 12/07/12 (una setmana)

Ella

A vegades penso que visc en una pel·lícula. Crec que he vist massa drama a la meva vida, perquè si no, no m’ho explico. Perquè sóc tan sensible? Perquè tot m’afecta tant? Miro als meus amics, a la meva família, i ningú és així, o al menys no se’ls hi nota. Jo sóc dèbil, tant!!  I ja no parlem de quan m’ha de venir, o tinc, la regla…insuportable, o em moro de dolor, o sóc 100% sensible i ploro tant que podria omplir una ampolla. Vaig veure en una pel·lícula, no recordo el títol, que la protagonista sempre tenia desenganys amorosos i plorava molt, des de petita, i sempre guardava les llàgrimes en ampolletes, en tenia unes quantes. Creieu-me que si jo  hagués fet això en tindria bastantes (edició limitada de colònia de llàgrimes? Potser en els temps que corren no hi ha res com ser innovador…, el cas és que no n’he guardat ni una  :P). En fi, que me n’estava anant del tema, m’agradaria ser forta, no necessitar a ningú al meu costat, ser tot el dia positiva, no donar tant, …però cadascú és com és, i a mi m’ha tocat viure les emocions intensament.

Ell

M’agradava quan en un to fotesa però carinyós imitaves els meus gestos: les meves tancades d’ulls, la mirada a l’ombro, el somriure traient aire entre les dents, els meus “escolta!”, i tantes d’altres coses.

M’encantava quan jugaves amb els meus llavis i em deies que eren carnosos, quan jugaves amb els meus pits, quan em despertaves amb una abraçada, un petó i un bon dia, quan em mimaves perquè no em trobava bé, quan m’escoltaves quan em passava alguna cosa seriosa.

Sempre t’agrairé que estiguessis al meu costat quan va passar lo de ma mare, quan vaig estar 9 h a l’hospital i em volien operar, quan vaig tenir problemes econòmics.

Recordaré la teva veu, les notes del piano, les teves cançons, el moment que et deia que m’agradava una cançó i la treies. Els moments que em deies que m’estimaves i que tenies clar que volies estar amb mi. Els moments de birres, i sobretot d’espaguetis a la carbonara, la Dama i el vagabundo ;)

Et trobaré molt a faltar, de veritat. T’he estimat molt, i malgrat que algunes coses no acabaven de lligar, la connexió que he trobat amb tu, amb els ideals, amb els gustos, i amb tants moments no crec que els trobi amb ningú més. Potser seré més feliç, però aquest tipus de connexió només es troba amb una persona a la vida. Sino m’equivoco, crec que va ser Mario Benedetti que va dir si estimes a algú, deixa’l marxar, si torna serà teu per sempre, si no, és que mai ho va ser. Potser aquest cap de setmana trobo la paciència per deixar-te lliure, o el coratge per passar pàgina.

Bé, crec que per avui ja n’hi ha prou. Demà m’espera un cap de setmana amb bones amigues i amb canvi d’aires, i sé que m’anirà molt bé. Quines ganes!! Tic-tac, tic-tac…

Dijous, 23.50 h

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s