Monthly Archives: Juliol 2012

Dia 16 – 21/07/12

Diuen els Delên s’aire que em fa falta el té es vent, el meu no sé qui el té, crec que se’l va emportar Ell.

Aquest cap de setmana ha tocat enfrontar la situació i tornar a casa. Dijous i divendres vaig estar bé, a punt de dir que havia superat la primera fase, però veig que no. He gastat totes les forces parlant amb ma mare, amb la tieta, amb la família…no volia que em veiessin malament, no vull que pateixin. Però m’he quedat desfeta. Tornar aquí, sense ell, i sentir que no estic bé a cap lloc, m’angoixa.  

Ni tan sols tinc ganes d’escriure. Sento que he perdut una part de mi que ja és irrecuperable. Pot ser amb el temps podré crear-ne una de nova, però ja mai més seré qui era. I no dramatitzo per ell, estic així per la meva vida en general. Ja són massa coses i massa cops. No tinc força.

Sóc insistent, sí, puc arribar a ser molt pesada. Només vull dir-vos que jo sí que necessito que m’insisteixin, que amb mi ningú es rendeixi amb un NO, que m’arrastreu. Sóc convencible, ni que no ho sembli.

A tu, sé que no t’he d’esperar, però sóc tan tonta que segueixo volent-te al meu costat, tot i que sé que ja no hi ha res a fer. 

 

 

Em manca l’aire.

 

P.D: estat d’ànim: 2

 

 

Dissabte, 18.11h

Anuncis

2 comentaris

Filed under Uncategorized

Dia 12 – 17/07/12


Ella

Com es fa? com es treu el dolor de dins? Com et desfàs d’algú que t’ha marcat? COM S’OBLIDA??

Hauria de ser una experta en aquest tema, al cap i a la fi, ja m’han trencat el cor no sé quantes vegades. He canviat molt, de fa uns anys a ara, i crec que és deu a  totes les hòsties que m’he anat fotent i de tot el mal que m’han fet. Barreja d’emocions intenses més enamorar-se fa que quan et deixin sigui una cosa tràgica, trista, dolorosa, angoixant…,no li desitjo a ningú sentir-se així. I sí, em sé la teoria de memòria: tot passa per alguna cosa, no et mereixia, potser era el millor, el temps ho cura tot, has de fer coses, no és l’únic tio del món, etc, etc. Però…i?? tot això ja ho sé! Però res de totes aquestes coses fan treure el dolor. Ja ho sé, o ja m’ho suposo, que no estaré així tota la vida, i que això marxarà i que ho superaré, però aquests dies són llargs, eterns…

És difícil tirar endavant, i estic molt perduda. Desitjo parlar amb ell, dir-li tot el que sento, però quan el tinc davant, de bon rotllo, no m’atreveixo a trencar-ho. I tampoc no el vull atabalar. Potser és millor deixar-lo marxar poc a poc, anar equilibrant la balança: avui estic una mica més animada, doncs avui no et dic res… i així, poc a poc, tornar enrere i tornar a ser qui era abans d’estar amb ell. Però si miro enrere, estic igual però amb un altre. De fet, vaig superar lo de l’altre quan vaig conèixer a ell. Això vol dir que he de buscar-ne un de nou? no, gràcies. Primera, que ara mateix de la última cosa que tinc ganes és de tenir cites, filtrejar, etc… és tot massa recent, no m’imagino amb ningú, és més, no m’agrada ningú dels que veig.Tinc el radar desactivat. I segona, seré capaç de tornar a intentar estar amb algú? Quantes vegades més seré capaç de suportar que no surt bé? Bff…crec que em costarà tant tornar a estimar…

En fi, m’espera un camí molt llarg, ho veig.

 

Avui els ànims estan baixos.

 

Ell

T’estimo. Avui, quan et veia despullat m’agafaven unes ganes de tirar-me damunt teu! Crec que ara que t’he perdut tinc més desig que mai, i me n’he adonat que t’estimo molt més del que em pensava. Tard, no? Et trobo a faltar, molt.

 

 

P.D: estat d’ànim: 5

P,D2: El cap de setmana va anar bé per desconnectar, però tampoc va ser miraculós. Potser necessitava més dies, què hi farem. Això sí, només per la companyia va valdre la pena. ;)

 

 

 

Dimarts, 19.55

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

Dia 7 – 12/07/12 (una setmana)

Ella

A vegades penso que visc en una pel·lícula. Crec que he vist massa drama a la meva vida, perquè si no, no m’ho explico. Perquè sóc tan sensible? Perquè tot m’afecta tant? Miro als meus amics, a la meva família, i ningú és així, o al menys no se’ls hi nota. Jo sóc dèbil, tant!!  I ja no parlem de quan m’ha de venir, o tinc, la regla…insuportable, o em moro de dolor, o sóc 100% sensible i ploro tant que podria omplir una ampolla. Vaig veure en una pel·lícula, no recordo el títol, que la protagonista sempre tenia desenganys amorosos i plorava molt, des de petita, i sempre guardava les llàgrimes en ampolletes, en tenia unes quantes. Creieu-me que si jo  hagués fet això en tindria bastantes (edició limitada de colònia de llàgrimes? Potser en els temps que corren no hi ha res com ser innovador…, el cas és que no n’he guardat ni una  :P). En fi, que me n’estava anant del tema, m’agradaria ser forta, no necessitar a ningú al meu costat, ser tot el dia positiva, no donar tant, …però cadascú és com és, i a mi m’ha tocat viure les emocions intensament.

Ell

M’agradava quan en un to fotesa però carinyós imitaves els meus gestos: les meves tancades d’ulls, la mirada a l’ombro, el somriure traient aire entre les dents, els meus “escolta!”, i tantes d’altres coses.

M’encantava quan jugaves amb els meus llavis i em deies que eren carnosos, quan jugaves amb els meus pits, quan em despertaves amb una abraçada, un petó i un bon dia, quan em mimaves perquè no em trobava bé, quan m’escoltaves quan em passava alguna cosa seriosa.

Sempre t’agrairé que estiguessis al meu costat quan va passar lo de ma mare, quan vaig estar 9 h a l’hospital i em volien operar, quan vaig tenir problemes econòmics.

Recordaré la teva veu, les notes del piano, les teves cançons, el moment que et deia que m’agradava una cançó i la treies. Els moments que em deies que m’estimaves i que tenies clar que volies estar amb mi. Els moments de birres, i sobretot d’espaguetis a la carbonara, la Dama i el vagabundo ;)

Et trobaré molt a faltar, de veritat. T’he estimat molt, i malgrat que algunes coses no acabaven de lligar, la connexió que he trobat amb tu, amb els ideals, amb els gustos, i amb tants moments no crec que els trobi amb ningú més. Potser seré més feliç, però aquest tipus de connexió només es troba amb una persona a la vida. Sino m’equivoco, crec que va ser Mario Benedetti que va dir si estimes a algú, deixa’l marxar, si torna serà teu per sempre, si no, és que mai ho va ser. Potser aquest cap de setmana trobo la paciència per deixar-te lliure, o el coratge per passar pàgina.

Bé, crec que per avui ja n’hi ha prou. Demà m’espera un cap de setmana amb bones amigues i amb canvi d’aires, i sé que m’anirà molt bé. Quines ganes!! Tic-tac, tic-tac…

Dijous, 23.50 h

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

Dia 6 – 11/07/12

Segueixo a la meva muntanya russa, però al menys ara sé una de les coses que he de fer, prendre una decisió. Per tant, em declaro en procés de decisió, necessito uns dies per aclarir.me.

Dilluns va ser una dia molt dur, negre, trist,… mai m’han agradat els dilluns (a algú li agraden?). No vaig aguantar més, li vaig dir que l’enyorava, que volia tornar amb ell. És clar que una conversa de 3 minuts pel facebook tampoc serveix de molta cosa, només per saber que ell també em troba a faltar. Conclusió del dia: si ell em troba a faltar, i jo també a ell, si encara ens estimem, si estem els dos sols, perquè no podem tornar a intentar-ho? Si ens passa això ha de ser per alguna cosa!!  Aquesta conclusió més totes les versions dels diferents amics, des de el que has de fer és passar pàgina i apuntar-te a moltes coses per estar ocupada tot el dia, al només et queda una cosa per fer, lluitar per ell!, al fuma i respira, al perquè continuàveu si veieu que no anava bé, al fes el que et faci sentir millor. Vaig acabar tan atabalada i tan confusa, que hagués cridat ben fort allò que diuen els Manel a “El Miquel i l’Olga tornen”, allò de calleu nobles consellers, guardeu-vos la raó que us quedi.

Ahir em vaig proposar no dir-li res amb tot el dia, però sóc dèbil, que hi farem! Al vespre ja no m’aguantava, i vaig acabar a seva casa fins avui. No, tampoc ha passat res, o si. El que ha passat és que  quan estic amb ell em calmo, i tinc forces pel dia següent. El que ha passat és que me n’he adonat que alguns aspectes de la nostra intimitat fallaven (aquest és el motiu pel qual va acabar tot, es va anar fent una bola), però que al mateix temps tinc una complicitat amb ell que mai l’he tinguda amb ningú. Les nostres bromes, el nostre sentit de l’humor, les nostres ideologies, els nostres gustos, compartim massa coses. I tot i que falli el sexe, crec que tot això ha de poder més, i hem de buscar solucions per afrontar-ho. Si ens portem tan bé, insisteixo que ha de ser per alguna cosa!!

Ahir no vam parlar del tema, volia gaudir de la tranquil·litat que tan necessitava. Vull deixar passar uns dies, vull acabar de reflexionar si em llanço de cap i m’arrisco a lluitar per ell, o si passo pàgina i deixo perdre una persona així a la meva vida. Aquest cap de setmana desconnectaré, crec que és el millor que puc fer. Me’n vaig lluny, a un lloc on no conec ningú, i on espero trobar respostes, si més no, tornar més animada.

Una cosa sí que tinc clara: l’estimo molt!

 

Vosaltres què farieu? Jo sempre he sigut de lluitar, i tot i que s’ha de dir que m’he emportat més hòsties que alegries, em queda la consciència tranquil·la de que he fet tot el que he pogut, i llavors és més fàcil rendir-se.

 

P.D: Qualificació del dia de l’estat d’ànim: 6,5 (el dilluns va ser un 2  :(  )

P.D2: com diuen els Gossos alguna cosa em diu que segueixi i em demana que no ho deixi, alguna cosa em diu que no dubti de mi

3 comentaris

Filed under Uncategorized

Dia 3 – 08/07/2012

Fa pràcticament 24 hores que no ploro! Sembla un titular, però és que realment significa molt. La gent seguia tenint els seus plans i en alguns estava convidada a viure’ls, però no em convencien. Necessitava parlar amb ell, l’enyorava. Finalment, conscient de que potser no era una bona idea, vaig anar a passar la tarda a seva casa i he tornat aquest matí. No, no us feu il·lusions! Ni hem tornat, ni ens vam embolicar, però m’ha anat millor del que em pensava.

Hi va haver moments molt durs, com tenir-lo al costat, mirar-lo i pensar que feia 2 dies, literalment, era la meva parella i que ara ni tan sols podia abraçar-lo ni fer-li un petó. Fa mal, però també et fa veure la realitat, et fa agafar més consciència del que està passant. 

Jo em volia emborratxar, ho necessitava! I el vaig convèncer (irònic, oi? on s’ha vist que per recuperar els ànims quan et deixen, quedis amb ell per emborratxar-te i ofegar les penes? Sempre he anat una mica al revés del món…), i vam acabar a les festes majors d’un poble del voltant. Era curiosa la nit, jo el mirava, l’observava, pensava, recordava…fins que cada “x” temps li trobava alguna cosa que no m’agradava, que em feia pensar que havíem fet el correcte. Es van escapar algunes abraçades durant la nit, d’aquelles que són tendres, nostàlgiques, sinceres, amb molt d’estima al darrera. I hi va haver un moment, per mi, molt divertit :P, em vaig escapar un moment de la pista de ball amb una companya i ja ens vam quedar a fora parlant, sense pensar en ells ni en el temps. I en sec, el veig que ve amb cara d’emprenyat i preocupat i em diu: “Joder!! No m’ho facis mai més això! Has desaparegut sense dir res! T’he estat buscant i no et trobava, t’he trucat, t’he enviat un whats…!!”. Reconec que em va fer molta gràcia, em va posar contenta veure com es seguia preocupant per mi, veure que encara l’importo! És un bon amic. Perdona, ho vaig fer sense adonar-me’n, no tot ho fa l’aigua! ;)

Un altre moment a destacar, (no sé si igual o més irònic que l’altre) és que li vaig explicar com em vaig sentir quan em va deixar, què vaig fer, amb qui vaig parlar…per acabar dient-li “(…) i a sobre, ma mare m’ha trucat i m’ha posat de més mal humor! Ja estic prou feta merda, com per sentir allò de …i ja menges? a veure si cauràs malalta, ara! I a mi a casa no me’n portis cap més, eh! Si no us heu de casar no vull conèixer a ningú!, (gràcies mare, ara mateix, això, és el que més necessito sentir), però ell m’escoltava, reia, em consolava a la vegada, i em deia que li sabia molt greu. Van ser moments molt trists i bonics alhora. Ell, sempre seràs molt especial per mi.

I ja està, ja he acceptat del tot que s’ha acabat i que he de passar pàgina. Sé que m’ha quedat un amic, que tampoc sé si és molt bona idea, però ja es veurà. Com em deia ahir ma germana “has de fer el que et digui el cor”, i això faré.

 

 

 

P.D1: Tinc molta ressaca!!!

P.D2: Avui, com encara no he dinat, faré tarda de pizza, peli i becaina. M’encanta fer el gos sense estar deprimida (perquè de veritat, que ja estic molt millor, al menys avui).

P.D3: Ai! no me’n recordava. Qualificació d’estat d’ànim del dia: 6.5

 

 

Diumenge, 14.47 h

4 comentaris

Filed under Uncategorized

Dia 1 – 06/07/12

Sóc Ella.
La que a vegades representa a la que està trista, a la que ha viscut una nit esbojarrada,  a la que s’ha passat una nit plorant mentre escoltava cançons melancòliques, a la que ha agafat una borratxera que no se’n recorda de res, a la que s’ha sentit malament perquè no ha sigut prou responsable, a la que ha viscut en un núvol quan ha conegut a algú, a la que s’ha deixat portar pels seus impulsos, a la qui li agrada mirar la lluna…
Sóc Ella.
Sensible, amable, apassionada, simpàtica, esbojarrada a vegades, dramàtica d’altres, agradable, carinyosa, sincera, somniadora, tendra, impulsiva, pacient, delicada, honesta, i a vegades valenta…
I avui, jo, Ella, començo un nou cicle a la meva vida, com dirien els Gossos “avui és dia 1”. A partir d’avui he de ser forta, intentar distreure’m, no pensar massa i viure l’estiu i el que vingui. Aprofitar el temps i vèncer la tristor i la nostàlgia. En algun lloc vaig llegir “Avui no acaba res. Comença.”
Ahir, el meu novio i jo ho vam deixar. Ell va ser capaç de fer el que jo no vaig tenir forces de fer  uns dies abans, el que em rondava pel cap contínuament des de feia ja uns dies. Em va dir que la nostra relació no anava enlloc, i que abans de que ens féssim més mal era millor tallar-ho, que li acabaria agraint. Però no era el context de les frases el que em feia mal, era veure que s’acabava mentre me n’adonava que tenia tota la raó, per molt dur que fos. I en certa manera, aquesta situació la vaig provocar jo conscientment apretant-lo sobre el tema, sobre nosaltres dos, la nit anterior.
Ahir va ser un drama. Plorava, i em mancava la respiració, com quan era petita que plorava tan fort que m’ofegava (sí, sempre he estat una mica exagerada plorant, a casa sempre m’ho han dit), i vaig haver de retenir-me, anar a fer classes i després aguantar una reunió amb els pares dels alumnes. Quan vaig arribar a casa, i a més, no hi havia ningú, els ulls van començar a sobreeixir-se  altre cop. Fins que me’n vaig cansar, suposo. I a la nit, m’he anat despertant, i el curiós és que quan em despertava pensava molt positivament. El dia d’avui, el meu primer dia “lliure” ha estat un…(va, que ara qualificaré com em sento cada dia), un 3,5! Tampoc està tan malament, ahir va ser un 1,5. Amb 24 hores he pujat 2 puntets, està bé! Però ha sigut com estar a una muntanya russa…  a estones positiva i a estones enfonsada. He intentat fer coses, però vés per on, avui tothom tenia plans. Això sí… per la setmana que ve tinc a moltíssima gent disponible. Podria ajuntar-los a tots i fer un viatget…  ;)
Quina vergonya! Fins i tot he recorregut als meus ex-rotllets més recents per si podien quedar… Al final he decidit resignar-me a no sortir per avui, i crear aquest bloc, que parla sobre mi, el meu diari, inspirat en el llibre El blog de Lola Pons, de Teresa Roig. Però el meu cas és verídic, de fet, ara la veu en of diria: “ basat en fets reals”.  :P
En fi, us convido a veure-us reflectides, a ajudar-vos a pensar amb les meves experiències, a conèixer una mica la meva vida, i potser una mica d’entreteniment.
Benvingues i benvinguts!!
Divendres, 0:35h
P.D1: fa un dia i mig que quasi no menjo. Mmm… tassa de cereals?
P.D2: me n’arrepenteixo de no haver plantat maria! Ara em fumaria un porret molt a gust! ;)

1 comentari

Filed under Uncategorized